Chuck Palahniuk fa dir a un dels seus personatges
(Tyler Durden) de la seva seva famosa novel·la El Club de
lluita unes frases que s’han fet famoses: “Tu no ets la teva feina. No
ets el diner que tens al banc. No ets el cotxe que condueixes. No ets el que hi
ha dins de la teva cartera. No ets la marca dels teus maleïts pantalons. Ets la
merda obedient del món”.
Però, per desgràcia, no ens ho hem acabat de creure. La majoria
no ens ho creiem. “No ens creiem que la gent no necessita cotxes immensos i
que el que necessita és respecte. No necessita armaris plens de roba, necessita
sentir-se atractiva i demana excitació, varietat, bellesa. La gent no necessita
passatemps electrònics, necessita fer, amb la seva vida, alguna cosa que pagui
la pena [...]. Intentar omplir aquests buits amb objectes materials és provocar
una fam insaciable de falses solucions per a problemes reals que mai es
realitzen. (Més enllà dels límits del creixement-CLUB DE ROMA,
1992).
L’apunt d’avui és conseqüència de la lectura que acabo de fer
del número 123 de Quaderns Cristianisme i Justícia (Consumeixo=existeixo)
sobre el consum i el consumisme. Per tant, ja des d’ara aviso que no hi ha
absolutament res meu en aquest apunt d’avui. Simplement el ressò que he sentit
dins meu en llegir aquest quadern i la mínima feina d’escriure-ho. Només em cal
dir que recomano vivament la lectura d’aquests quaderns. No en trobareu cap que
no valgui molt la pena.
El preu del consumisme qui el paga?. Els països empobrits
paguen els plats trencats del malbaratament. Molt abans, en major mesura i amb
repercussions més greus que els enriquits, ja que tenen menys capacitat de
resposta. Per exemple, davant la pujada del nivell del mar com a conseqüència de
l’escalfament global, als Països Baixos podrien construir un gran dic, a Bangla
Desh, no; milers de persones haurien de fugir, o morir. Aquest tipus de
desenvolupament funciona com un triangle viciós: consumisme que genera
contaminació i destrucció que acaben per traduir-se en pobresa; pobresa que, al
seu torn, contamina i destrueix. La societat de consum exigeix sobreexplotació
de la Naturalesa, explotació del Sud pel Nord, redistribució injusta de la renda
en el Nord i en el Sud.
Un exemple el tenim amb un estri que fem servir cada dia: el
mòbil. Un telèfon mòbil és més d’un 50 % plàstic, al voltant d’un 25 % metalls i
la resta, ceràmica i vidre. Cal afegir la mà d’obra i altres despeses de
producció, comercialització i transport. Les companyies els regalen perquè els
compensa el que paguem pel seu ús. Podrien durar 10 anys, però la mitjana de
canvi està entre 18 i 30 mesos. A Espanya hi ha més mòbils que persones; si no
fos per les renovacions, el mercat estaria saturat. Els fabricants són
transnacionals que practiquen la deslocalització, que consisteix en tancar
empreses, deixant un rastre d’atur, la recerca sempre de pitjors condicions de
treball. Un component de les bateries és el coltan, que s’obté d’un mineral, el
80 % de les reserves del qual es troba a Àfrica, sobretot en una zona bèl·lica,
la República Democràtica del Congo, «on més de 10.000 miners recullen en
condicions infrahumanes aquesta argila rica en coltan», segons la Fundació
Terra. El preu d’aquest mineral s’ha disparat a causa del boom de l’electrònica,
així que no només aviva la violència, sinó que la finança. A la vista de tot
això, potser seria tan clar que els mòbils siguin tan barats.
El primer que hauríem de fer és preguntar-nos :Per a
què serveixen les coses?. En principi, adquirim objectes i usem serveis
perquè els necessitem, i per a això són produïts. La societat de consum
subverteix el procés de satisfacció de les necessitats humanes: es crea la
demanda del que convé produir; convencent a la gent del que necessita. La
relació entre l’objecte i la seva funció primària s’allunya. La funció dels
objectes continua sent satisfer necessitats, però no les que semblen òbvies. És
aquesta anomalia el que produeix deteriorament ambiental i empobriment. Però no
automàticament felicitat.
Motivacions del consum:
-
Consum emulatiu: Volem tenir el que té el veí, volem tenir el que apareix a la televisió com a propi d’una classe social ideal a la què voldríem pertànyer.
-
Afany de compensació. Quan algú ha tingut un disgust diu: «Doncs mira, vaig a comprar-me alguna cosa». O això que ara es diu tant: «Has d’estimar-te més» i llavors ve l’argumentació: «és que em diuen que m’he de voler més i me’n vaig a les Guaianes…».
-
Demostrar èxit. I en què es mostra l’èxit? En mostrar béns de consum costosos. La gent s’adona llavors que «són algú». Aquest mecanisme és terrible, perquè si els altres m’estimen perquè jo estic lluint una gran quantitat de meravelles, jo també m’estimaré o no segons això.
Preguntes imprescindibles: Si els éssers
humans ens caracteritzem com a tals pel fet de ser conscients, la primera cosa
que hem de fer és prendre consciència del que estem fent. Això ja és donar una
passa. Hem d’adonar-nos que aquesta és la dinàmica de les nostres societats.
Pensem-ho i donem una passa més. Preguntem-nos si ens agrada. Ens sembla que
volem continuar fent el mateix? Se suposa que som éssers lliures i això és el
que ha de portar a preguntar-nos cadascú: Què es consumeix? Qui ho consumeix?
Qui decideix el que es consumeix?
Quatre paràmetres per avaluar el consum des
del punt de vista ètic:
-
a) si ens sembla alliberador
-
b) si ens sembla responsable
-
c) si ens sembla just
-
d) si ens sembla «felicitant»
Consumir és imprescindible per viure, el problema és que una
part de la humanitat consumeix massa poc i una altra, massa. El Programa
de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) assenyala que el
consum ha de ser compartit (garantir la satisfacció de les
necessitats bàsiques de tots), enfortidor (augmentar la capacitat humana),
socialment responsable (el consum d’uns no ha d’amenaçar el
benestar d’altres ) i sostenible (no posar en perill les
condicions de vida de les generacions futures).