El títol d’aquest apunt pot semblar simplement un joc de
paraules. Però potser no ho és. Podria ser també el punt de partida d’una
reflexió, que és el que intentaré fer sense cap intent de que sigui profunda ni
res d’això. Possiblement l’origen de l’apunt surt de dues circumstàncies que
s’han correlacionat casualment durant aquests dies.
Per una banda el viatge que vaig fer amb l’
IMSERSO, un intens bany de vellesa (o, si voleu, de maduresa
força madura) que feia pensar de manera irremeiable en les acaballes i en els
finals, volguessis o no. Tot el dia immers en un microclima de gent més o menys
gran (més aviat més que menys), escoltant converses amb temes de gent gran,
veient unes cares més aviat amb arrugues i unes actituds molt concretes fa que
tot allò et faci reflexionar una mica. El concepte de senectut ha anat
canviant al llarg de la història, certament, i actualment tendim a valorar
aquesta etapa de la vida de molt diferent manera de com s’ha fet en altres
èpoques. El vells d’ara no tenen gran cosa a veure amb els vells d’altres
èpoques, tenen un lloc molt diferent i són valorats també de molt distinta
manera de com ho eren en altres temps. Els vells d’ara tendeixen a dissimular-ho
força i miren de que no es notin massa les clivelles que els ha deixat la vida,
vestint-se i comportant-se moltes vegades com a joves sense cap mena de mania. A
vegades fent solemnement el ridícul i situant-se visiblement fora de lloc. Però
no seré jo qui ho critiqui i cadascú que faci el que millor li sembli.
I la segona circumstància que m’ha fet pensar que podia
escriure sobre aquest tema ha estat un correu que vaig rebre, estant justament
en ple viatge de l’ IMSERSO. El dimarts 12 de Gener vaig rebre un correu
electrònic de la MONTSERRAT CELDRAN CASTRO de la Facultat de
psicologia de la Universitat de Barcelona en el que em deia que s’adreçava a mi
“perquè estem buscant persones més grans de 60 anys que en l’actualitat
escriguin en un blog”. M’explicava que “tenen entre mans un projecte
de titulat:“Blogers grans, grans blogers” que té com a
objectiu explorar les opinions i l’experiència de persones blogaires de 60 anys
o més (com van començar, el moment present i el futur com a bloger). Considerem
que és una activitat que no ha tingut ressò als mitjans i que es una bona
oportunitat de donar visibilitat a les persones d’una determinada edat que van
servir les noves tecnologies”. Em convidava a participar-hi fent una
entrevista telefònica ja que no visc a Barcelona.
Ahir vam tenir l’entrevista i justament abans d’ahir vaig fer
68 anys. Vol dir entro plenament en aquesta franja d’edat i que miro d’entrar-hi
a poc a poc i de puntetes, amb molt de respecte, en aquest imprecisa època de la
vida que acostuma a començar amb la jubilació i que acaba en la vellesa pura i
dura, si tenim la sort de viure uns quants anys més. A mi no m’agraden gaire els
eufemismes i tant em fa dir-ne tercera edat o directament vellesa, perquè
aquesta és la realitat, diem-li com li diem o bategem-la amb el nom que vulguem.
Quan anem intuint que la vida es va atansant al seu ocàs i a una decadència
anunciada sempre penso en l’íntim dolor humà que acompanya la situació i que
uneix els vells de tots els temps i de totes les èpoques. Potser en altres temps
els vells tenien un altre rol dins la societat i eren considerats
imprescindibles i, per tant, eren molt més respectats. No sé si avui els vells
no són cada cop més prescindibles i, per tant, menys respectats i més oblidats.
El que és cert és que el rol ha anat canviant d’acord amb els canvis que la
societat moderna ha anat fent i no entraré aquí a fer-ne cap valoració ètica,
que seria molt més llarg i complicat de fer i potser no en sabria prou.
Simplement faig una descripció d’una realitat històrica que seria ben
interessant anar repassant i que potser algun altre dia faré…
Diguem-ne vellesa, ancianitat, senectut, tercera edat, gent
gran, longevitat -o de la manera que ens sembli millor- la realitat és que ens
referim a una època de la vida en què les forces van minvant i hom s’adona que
es va atansant a un final. D’acord que això es pot viure de diferents maneres i
es pot entomar millor o pitjor d’acord a l’estat de salut, el bon humor o el
tarannà de cadascú. Però sempre que penso en aquest estadi vital penso en un
text que vaig trobar un dia i que em vaig guardar. És segurament el text més
antic que coneixem d’un vell que fa un autoanàlisi prou rigorós i lúcid com per
tenir-lo en compte. Es tracta d’un escriba egipci, Ptahhotep,
visir del faraó Tzezi de la dinastia V, per tant redactat cap a l'any
2450 AC. Diu aquest text: Què penosa és la fi d'un vell!
Es va debilitant cada dia; la seva vista disminueix, les orelles es tornen
sordes; la seva força declina, el seu cor ja no descansa, la seva boca es torna
silenciosa i no parla. Les seves facultats intel·lectuals disminueixen i li
resulta impossible recordar avui allò que va passar ahir. Tots els ossos estan
adolorits. Les ocupacions que tenia i feia no fa gaire amb plaer, només les
realitza ara amb dificultat i el sentit del gust desapareix. La vellesa és la
pitjor de les desgràcies que pot afligir un home".
I, per acabar, us explicaré una altra casual circumstància que
s’ha donat mentre escrivia aquest apunt i que m’ha semblat bé que hi podria
posar un bon colofó. Mentre escrivia això que esteu llegint, estava escoltant un
programa que es diu La vida de Catalunya Ràdio i que
parlaven justament de la vellesa. Han posat per iniciar el tema una deliciosa
cançó de Luís Llach que descriu un vell mariner assegut en una
taula de taverna. Us la deixo:
A LA TAVERNA DEL MAR
A LA TAVERNA DEL MAR
A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.
I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".
I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...
A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.
