Aquests dies, que per alguns són Sants, (caldria
preguntar-se si la Setmana Santa ho és de santa per a la majoria) sempre
m’agrada fer –i fer-me-reflexions de caire espiritual. Trobo que són dies molt
adequats per reflexionar sobre la nostra fe tots aquells que creiem.
Alguns encara creiem, tot i que em
dóna la sensació que cada dia ni ha més gent que ho fa sortint dels camins
oficials i habituals. He sentit dir a molts: jo crec, però crec a la meva
manera. I ens podríem preguntar si encara val la pena
tenir fe o creure en Déu, en un món en el que es dóna molta importància en el
veure, en el tocar, en l’aquí i l’ara, en el carpe diem, en tot el que
sigui material i comprovable, en tot allò que es pugui mesurar i pesar. Aquí ens
caldria recordar l’apòstol Tomàs en aquell passatge de l’Evangeli quan li diuen
que han vist el Senyor i ell respon: “… Doncs jo “si no li veig a les mans
la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la ma
dins el costat, jo no creuré pas,” aquest sant apòstol, Tomàs, podria ser
molt bé patró de molts que diuen avui mateix amb ell: “si no ho veig, no ho
crec” (Joan 20, 19-31).
La foto que acompanya aquest text ens diu que, davant certes
coses, l’actitud potser hauria de ser exactament la contrària. “Algunes
coses han de ser cregudes per a ser vistes”. Hi han coses que no es
veuen ni es toquen. La frase no és res més que una invitació a canviar la nostra
actitud davant certes realitats i que no sempre el més raonable és creure només
en tot allò que és comprovable. Moltes vegades ens hem de refiar de la paraula
dels altres, com un nen que es refia del que li diu la mare, o l’alumne es refia
del que li explica el mestre. S’ho creuen sense demanar explicacions perquè es
refien d’aquella persona i creuen que no els enganyarà. A tots ens passa que
molt sovint ens hem de refiar dels companys o d’algunes persones a qui creiem
només perquè ens mereixen confiança. Sí o no? Ens explica l’ Evangeli que al cap
de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc i
Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig
i els digué: “Pau a vosaltres.” Després digué a Tomàs. “Porta el dit aquí i
mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul,
siguis creient.” Tomàs li va respondre: “Senyor meu i Déu meu!” Jesús li diu:
“Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!”.
Creure sense haver vist. No sempre és fàcil. Alguns diuen que
ells no rebutgen Déu però que se n’han anant allunyant sense saber ben bé per
quins motius i sense plantejar-s’ho gaire a fons. El que els passa és que no
encerten què han de creure i tampoc veuen molt clar per a què et pot servir la
fe. Per què no comencem per fer-nos algunes preguntes?
Potser la primera pregunta que sorgeix en el nostre interior és
la més senzilla i, a la vegada, la més complicada: ¿Per què creure? Canvia
alguna cosa la vida el fet de creure o no creure? Serveix la fe realment per a
alguna cosa? Aquesta pregunta només és possible quan pensem equivocadament que
tenir fe és creure una sèrie de coses enormement estranyes que res tenen a veure
amb la vida i quan no s’ha viscut mai l'experiència viva de Déu. És aquella
experiència única i profunda de sentir-se acollit per Ell enmig de la solitud i
l'abandó, sentir-se consolat en el dolor i la depressió, sentir-se perdonat en
el pecat i el pes de la culpabilitat, sentir-se enfortit en la impotència i
caducitat, sentir-se impulsat a viure, estimar i crear vida enmig de la
fragilitat.
Per tant, per què creure? Per viure la vida amb més plenitud.
Per situar-ho tot en la seva veritable perspectiva i dimensió. Per viure fins i
tot els esdeveniments més banals i insignificants amb més profunditat. Per
atrevir-te a ser humà fins al final. Per no ofegar el teu desig de vida fins a
l'infinit. Per defensar la veritable llibertat sense retre el teu ser a
qualsevol ídol esclavitzant. Per romandre obert a tot l'amor, tota la veritat,
tota la tendresa que es pot encabir en l'ésser. Per seguir treballant la teva
pròpia conversió amb fe. Per no perdre l'esperança en l'home i en la vida. I
podríem seguir i trobaríem tantes respostes personals com creients.
Estic rellegint aquests dies el llibre TESTIMONI
D’AMOR. ESGLÉSIA I PAÍS, que és un recull de textos de Mossèn
JESÚS HUGUET. A la pàgina 135 hi ha un text titulat Un
animal de realitats en què recull un text de Jordi
Pujol que deia: “Als vint-i-tres anys jo era un jove de molta fe. Ho
veia tot molt clar, amb una claredat gairebé petulant. Ara també tinc fe, però
es troba embolcallada pel misteri. És la fe viscuda des de l’acceptació que no
tot es pot entendre, que la nostra capacitat de comprensió és limitada. La
mirada no et permet veure més enllà de l’horitzó. Podria ser que en aquest més
enllà no hi hagués res. però tu saps, o creus que creus, o vols creure, que hi
ha alguna cosa sense saber ben bé què. Un gran esperit, una gran ànima, l’ànima
de tot. Una infinita, positiva i activa força moral. Això és Déu”.
El misteri. El dubte. La permanent incertesa basada, però, en
la confiança. Creure sense veure-hi, o sense veure-re-hi del tot, però
entreveient la llum. L’entreveure. El caminar una mica a les palpentes.
L’interrogar-se constantment. No fer servir la tàctica de l’estruç -ens diu
Mossèn Huguet-, “que pot servir per a les qüestions relatives però que no
serveix per a les qüestions fonamentals en què hi va tota l’existència. perquè
és perquè, com diria el filòsof Zubiri, sóc un animal de realitats i per això he
de confessar que m’he passat tota la vida furgant en el misteri, tot i saber que
no l’arribaré a desentranyar mai”. Racionalment no podem passar de la
racionalitat. Aquell que pretengui dominar racionalment les coses de Déu, ell
mateix , amb la seva actitud, es barra el camí de la fe. Com diu la guineu del
Petit Príncep, només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.
Però hi ha intuïcions que són encertades del tot.
