Ahir
vaig estar mirant una estona la presa de possessió de Trump i
escoltant el seu discurs. Veient tot aquell espectacle tan ben muntat
i escoltant el que escoltava anava pensant com havia estat possible
que aquell home hagués pogut arribar allà on era en aquell moment i
pogués dir el que deia. Ja se n’han fet molts anàlisis i més que
se’n faran. Ja s’han buscat moltes explicacions i s’han
analitzat a fons els motius i els per què EEUU ha estat capaç de
votar un home com ell i, en canvi, van deixar de votar Bernie Sanders
que li dóna deu mil voltes, mira-ho per on ho miris...
Mentre
mirava tot allò, pensava que de fet no era només EEUU que havia
deixat arribar a president un mediocre com Trump i que tenim ben a
tocar nostre molts més països governats per mediocres integrals.
Hem arribat a un moment en què la majoria de societats ja no miren
capacitats, honestedat, preparació intel·lectual, valors morals,
etc., sinó que simplement es deixen entabanar per aquell que té la
llengua més llarga, la boca més gran, per aquell que crida més
fort i promet més coses (encara que siguin impossibles de fer), per
aquell que amb diners ha sabut tocar els ressorts necessaris i
comprar les voluntats i mitjans com per arribar dalt de tot. Dóna la
sensació que cada vegada més la gent vota sense pensar gaire i
sense analitzar si l’enreden o no, perquè ens anem acostumant a la
vida fàcil en tots sentits i això de pensar i analitzar és molt
farragós i cansa molt. És molt més fàcil asseure’ns davant la
tele i mirar programes escombraria. Ens agraden més els missatges
buits de contingut que aquells que són molt profunds i ens obliguen
a pensar. Ens hem tornat tots una mica més mediocres i, per tant,
elegim polítics mediocres que, com deia algú, entre tots no sumen
ni un cervell, però aquí els tenim governant-nos de forma pèssima
i deixant-nos governar mansament com un ramat de corders.
Aquests
dies, per exemple, els diaris diuen que estem pagant la llum més
cara que mai i veiem com surt el ministre de torn a explicar-nos els
motius. El que no ens diu és que les companyies guanyen calés com
mai i que aquells ministres que van permetre que es frenessin les
energies renovables en benefici de les grans companyies de gas o
elèctriques ara s’asseuen als seus consells d’administració
cobrant bones morterades.
Ens
recorda David
Fernàndez en
un article magistral al diari ARA
titulat L'ultim
que pagui la llum
«que
tenim una quarantena llarga d’exministres i expolítics endollats a
sous estratosfèrics als consells d’administració de les grans
energètiques -i que Felipe Gonzalez s’avorreix a Gas Natural per
120.000 euros anuals-».
Hem
anat construint societatst de mediocres on triomfen massa sovint els
més mediocres en tots els camps i, per tant, també en el polític.
Tenim polítics mediocres i queden arraconats els que són
excepcionals i valuosos perquè potser ens deixen massa retratats. No
ens agrada que algú ens digui les veritats, ens tregui la son de les
orelles i ens deixi en ridícul. Ja estaria bé que algun polític
comencés a ser valent i s’enfrontés amb aquest estatus quo de
no voler canviar res per tal de que tot segueixi igual i se’n vagin
aprofitant sempre els
mateixos. Ja estaria bé que algun polític digués
prou, decidís deixar de ser
mediocre i comencés a qüestionar coses, comencés a parlar clar i
aportés idees noves i una mica revolucionàries. Ja
estaria bé que algun polític tingués la talla suficient com per
liderar un canvi en profunditat i trencar amb tot allò que s’hagi
de trencar. Els catalans el necessitem com el qui més.
