Després
d’una llarga i fecunda carrera de 55 anys damunt dels escenaris
RAIMON ha deixat de cantar. Tanca la carrera amb 40 discos, 6
llibres i una vintena de premis. RAIMON és un dels cantants que m’ha
acompanyat durant molts i molts anys de la meva vida. Primer en
casset, després en CD i darrerament per Spotify. És un dels pocs
cantautors que puc dir amb raó que m’ha despertat emocions
profundes i que considero que tenen un lloc important en la meva
vida, tot i que no sóc d’allò que se’n podria dir gaire
musical.
Una
de les cançons mítiques del cantant de Xàtiva és la titulada
CONTRA LA POR, de l’any 1968, i que diu:
Contra
la por (1968)
(Raimon)
Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.
Anem dient les coses pel seu nom!
Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l'afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.
(Raimon)
Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.
Anem dient les coses pel seu nom!
Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l'afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.
Els catalans vivim moments en els quals la por serà un factor important. Ja fa temps que intenten posar-nos la por al cos amb amenaces de tot tipus, però ara ha arribat el
moment en què les amenaces es convertiran en fets. I, per altra
banda, és el moment en què «si no trenquem el silenci, morirem en
el silenci». Aquell silenci dens de la dictadura al que Raimon
es referia s’ha convertit en un silenci imposat per un Estat
espanyol i per uns partits majoritaris -nacionalistes espanyols i
molt poc demòcrates- que s’han conjurat tots plegats amb totes les
seves institucions, totes les seves forces i tot el seu poder contra
les aspiracions d’una gran part del poble català. No només no han
volgut buscar sortides a unes legítimes aspiracions, sinó que han
tancat totes les portes retallant
tant com han pogut i passant el ribot a un Estatut d’ Autonomia
que havíem triat i que consideràvem ben nostre.
No
només no ens el
van respectar,
sinó que han portat als tribunals i interpretant de manera abusiva
i restrictiva totes les lleis que el nostre Parlament ha fet amb tot
el dret que li correspon com
a portaveu dels ciutadans catalans.
Per
això és el moment de trencar definitivament un silenci llarg, dens
i imposat que ha durat massa anys. Quan
no
et donen cap sortida, hom se l’ha de buscar com sigui. Un tant per
cent considerable -potser majoria i tot- els hem dit de totes les
maneres possibles que no volem formar part d’Espanya: els ho hem
dit
votant, xiulant
l’himne, manifestant-nos als
carrers
i a les carreteres, amb una majoria de
diputats al Parlament,
amb paraules
i fets
de tota
mena.
No
ho han entès o no ho han volgut entendre. No sóc de xiular himnes,
ni de
grans
manifestacions, però considero que a vegades s’ha de buscar allò
que cridi l’atenció internacionalment perquè el que és a Espanya
no se’ns vol escoltar.
Durant anys i panys, cantants com en RAIMON van fer cançons per protestar per tots aquests fets, contra una dictadura franquista que tothom veia asfixiant i totalment injusta;durant anys la gent es jugava la vida sabent que et podien obrir el cap simplement per protestar o per anar a un concert; durant anys alguns es van atorgar el poder de dir què es podia cantar o no; durant anys la censura va ser massa present en la societat espanyola i, pel que es veu, molts encara volen que segueixi present.
Xiular un himne, o xiular el Rei, per exemple, pot considerar-se de més o menys mala educació però en
una democràcia
mai no
hauria
de prohibir-se (a USA es pot cremar una bandera i es considera com a
llibertat d’expressió). Aquí, en canvi, certes crítiques a un
Rei corrupte fins al moll dels ossos et poden
portar a la presó i ho critiquen la majoria de mitjans audiovisuals
espanyols. Xiular a Gerard Piqué, en canvi, es troba normal i ho
justifiquen amb mil arguments que es treuen de la màniga per
l’ocasió. Avui
mateix una bona colla de diaris, ràdios i TV han criticat Guardiola
per haver parlat en l’acte d’ahir a Montjuïc, simplement per
fer-se portaveu de les aspiracions ben legítimes de milers de
catalans. Coherència?
Cap ni una. Nacionalisme espanyol? Tot el que vulgueu i més...
A
RAIMON, en un
concert a Madrid contra
la violència d’ETA,
se’l
va xiular
i insultar per cantar en català i José Sacristán, que presentava
l’acte, va haver de demanar silenci i respecte davant d’una
actitud totalment intolerant d’una part del públic. Va dir que se
sentia avergonyit d’aquella actitud. Aquesta intolerància perdura
fins avui a bona part de les Espanyes
i es veu clarament que no s’ha fet una transició com Déu mana i
que els grans problemes de fons persisteixen. El mateix José
Sacristán, anys més tard i ja sense ETA, sortia a la tele donant la
seva opinió sobre la crisi d’Espanya, sobre
la
pobresa, la corrupció, la impunitat, etc. I
deia que continuava sentint-se avergonyit per tot el que estava
passant, justament perquè es va mitificar la transició com una cosa
modèlica, quan
en realitat va ser una pantomima on
es van
oblidar i perdonar massa pecats importants
i on a bufons com Boadella encara els donen papers importants en el
vodevil en què estan
instal·lats.
En aquestes Espanyes profundes encara hi perviu la cultura de l’odi, del menyspreu i de la intolerància i on personatges franquistes de soca-rel tenen lloc als partits majoritaris, vot i veu als tribunals corruptes i titelles d’un PP més corrupte que mai i carta lliure per dir i fer el que volen. Ara més que mai cal aprofitar l’ocasió per dir que «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci».