dilluns, 11 de desembre de 2017

Espanya fa figa

Ho llegia fa ben pocs dies en un article de Carmen Moraga a eldiario.es : «El Congreso renueva los móviles a los diputados por iPhones de última generación».
D’entrada no semblava una notícia res de l’altre món. Hi han empreses que posen un mòbil a disposició dels seus treballadors, tot i que moltes d’elles els indiquen clarament que només els poden fer servir per temes exclusivament relacionats amb la feina. Fins aquí, doncs, la notícia no em va cridar massa l’atenció. Però, mentre anava llegint, m’anava esparverant, m’anava enfurismant i m’anava estirant els pocs cabells que tinc. I tot això perquè l’escrit anava explicant que «la Cámara ha informado a través de una circular a los parlamentarios que tienen la posibilidad de sustituir gratuitamente su actual terminal por un Iphone7 32 GB, que tiene un precio en el mercado de 700 euros». «Sus señorías también tendrán la opción de quedarse con los antiguos iPhones 6S 64 GB por solo 125 euros». «El presupuesto que el Congreso contempla para los dos próximos años en telefonía móvil se acerca a los 1,6 millones de euros».
Si encara us voleu indignar una mica més, us aconsello que aneu a la notícia i la llegiu detingudament. Perquè, en un país immers en una crisi de cavall des de fa anys, amb un deute impossible de pagar i que la majoria d’economistes no hi veuen una sortida clara, jo em pregunto com es poden seguir malversant diners de la forma que ho fa aquest govern. Si, ja sé que això dels telèfons dels diputats és no-res comparat amb línies d’ AVE sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes (tot pagat amb diners públics i segurament fet perquè uns quants se’n poguessin aprofitar).
Però si aquests il·luminats que governen Espanya no s’adonen que la taxa d’activitat és de les més baixes d’ Europa; que l’atur segueix sent molt alt i els sous molt baixos; que han buidat la caixa de les pensions i que hauran de fer mans i mànigues per poder seguir pagant-les i mantenint-les més o menys dignament; que hi ha 3,3 milions de persones que treballen però que, així i tot, els costa arribar a fi de mes i estan en rics d’exclusió social..., si no s’adonen de que no poden malgastar els diners, vol dir que tenim uns governants inútils totals.
Per a mi el mal està en què una gran majoria de polítics són gent que no ha hagut de suar gaire per guanyar els diners per viure i, per tant, no sap mesurar el valor que la gent comú els dóna. La majoria de famílies han de fer molts números per arribar a fi de mes i, com a molt, mira d’estalviar una mica per si venen mal dades. La majoria de famílies s’ho han de pensar dues vegades abans de canviar el mòbil, o el cotxe o els mobles. Es veu que als nostres polítics això no els preocupa gaire i ens poden mentir alegrement dient que «estamos en el buen camino»o «que España va bien». Els polítics que ens governen viuen a la lluna perquè la realitat que ells prediquen és totalment diferent de la que viu la majoria de gent del carrer. Molts joves ja han perdut qualsevol esperança de poder treballar o, si poden fer-ho, han d’agafar feines-escombraria (cada cop hi han contractes de tres o quatre hores setmanals). Segons l’EPA (Encuesta de población activa) hi ha 2.314.000 persones que porten més d’un any sense treballar i que en 1.400.000 llars tots els membres actius laboralment estan a l’atur....
amb tot aquest panorama ells van regalant tan alegrement  Iphones d’última generació a persones que segurament que se’ls podrien comprar ells sense gaire esforç. Espanya fa figa econòmicament i moralment. Spain is different!









divendres, 8 de desembre de 2017

Taronges podrides (Ciudadanos, Rivera, Arrimadas…)

Que CIUDADANOS (C’s) és un partit estrany (per dir-ho d’alguna manera) ja ho sabíem des del mateix moment en què el van fundar. Que a Ciudadanos hi ha anat a parar tot un seguit de gent rebotada d’altres partits, gent que aprofita l’ocasió per situar-se en un partit nou i a qui prometen l’oro i el moro; gent que no es pot situar en un partit tradicional com el PP perquè allà els llocs van molt buscats i el pedigrí compta molt, també ho sabíem. Ciudadanos és un partit de gent sense ideologia que es ven fàcilment al millor postor o, si voleu, gent que es presta fàcilment a ser comprada pel capital. Ho veiem a l’hora de les votacions de les lleis que s’han d’aprovar al Congrés dels diputats; Ciudadanos és ple de gent desenganyada -amb moltes pedres al fetge i molta bilis- procedent d’altres partits i que espera tenir en aquest partit algun futur i algun guany econòmic o d’alguna altra mena.
Sempre diuen que ells no són corruptes. El cert és que no han tingut gaires ocasions per demostrar-ho perquè fins ara no han governat pràcticament enlloc. Però de mica en mica es van descobrint cosetes, com les que explica en un llarg però interessant article  Matthew Parish , article que podreu llegir traduït AQUÍ i que revela una obscura trama de corrupció a gran escala, que vincula a Jean Claude Juncker, la Comissió Europea amb la creació i finançament del partit polític CIUDADANOS amb fons públics europeus desviats de forma corrupta i fosca, molt fosca.
L’article ha estat escrit per Matthew Parish a la seva pàgina web. El Dr Matthew Parish és advocat i estudiós de les relacions internacionals, els conflictes ètnics i la guerra civil, i ex membre del personal de manteniment de la pau de les Nacions Unides. Ell diu clarament que aquest escàndol de corrupció majúscul vincula foscos poders de la Unió Europea, finançament del feixisme a Espanya, l’Opus Dei, el Partit Popular i la creació i finançament del partit Ciutadans i és la mostra definitiva de per quina raó la Unió Europea, controlada per una màfia corrupta, amb Juncker al capdavant (un personatge extremadament corrupte, fill i gendre de nazis) actua com actua.
El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, s’acaba de comprar un xalet de més d’un milió d’euros en un dels barris més prestigiosos de Madrid però el seu partit veta que els espanyols puguin ingressar com a mínim 800 € al mes i, entre ells i el PP, utilitzen la Mesa del Congrés per segrestar més de 30 lleis de caràcter social o políticSón projectes de llei aprovats per la cambra baixa, però que fan per manera que el termini d’esmenes es prorrogui de forma continuada, retardant així el seu debat en comissió. La majoria són iniciatives de caràcter social, com la pujada del salari mínim, la derogació de la llei mordassa o la recuperació de la justícia universal.
I si a Madrid hi tenim el tal Rivera, aquí a Catalunya hi tenim l’Inés Arrimadas, cap de llista de Ciutadans a les eleccions del proper 21-D i que avui mateix a Lleida ha deixat anar que “és l’hora de la gent normal, dels ciutadans” i ha criticat els independentistes que no respecten les resolucions judicials o s’indignen quan els citen a declarar. Nosaltres devem ser els anormals o els subnormals, paraula que fa servir un altre conspicu membre de Ciudadanos com és Javier Nart. Aquesta tal Arrimadas ha defensat avui a Lleida un nou impuls del canal Segarra-Garrigues (que em consta que no sap què és ni on és) quan a Madrid no se n’han preocupat mai gens ni mica.
I parlant dels Arrimadas caldria que la gent sabés unes quantes coses d’aquesta família. Rufino Arrimadas, pare d’Inés Arrimadas, va néixer l’any 1937 (actualment té 80 anys). És fill d’un poble de Salamanca, va estudiar dret i es va fer policia. La seva dona té uns 74 anys. El varen traslladar a principis dels seixanta a Barcelona i d’entrada varen viure al carrer Loreto i poc desprès es traslladaren a un pis de la Plaça Tetuan, damunt mateix de l’avui desaparegut Bar Tetuan. Va ser policia de la científica i col·laborador de la Brigada Social dels germans Antonio i Vicente Juan Creix i home de confiança de Tomas Caricano Goñi. Aquest fet li va permetre exercir dues tardes a la setmana d’advocat de gent lligada al règim franquista. Va participar en diferents i múltiples accions policials en la universitat, sindicats, etcètera. Per una bufetada impactant a un estudiant li varen posar el sobrenom de «el correo» (les repartia gratuïtament i a l’engròs). Va ser company i íntim amic d’un tal Calleja i sobretot del petit dels Creix, Vicente. Va fer nombrosos peritatges i informes que varen portar a molta gent a la presó, sent molts d’ells innocents. Era un furibund seguidor del Real Madrid i gran admirador d’en Fraga Iribarne. A casa seva Franco era un Déu. Al seu despatx, a part de la bandera espanyola hi té varies fotografies d’ell, amb la dona i els fills, amb el dictador Franco . Franquistes a morir i encara ho són ja que dos dels fills són membres de la Fundación Francisco Franco. Quan el seu amic Vicente Juan Creix va caure en desgracia es va fer militant actiu de UCD. Martin Villa i ell foren enconats enemics. També va ser molt amic d’en Pablo Porta.
A l’any setanta, degut a una amenaça molt creïble i a instàncies de la dona, va abandonar la carrera policial i es varen traslladar a Jerez de la Frontera, on va néixer l’ara famosa Inés. El seu cosí Moisès els va arreglar la vida exercint d’advocat. L’Inés és el cinquè fill i el seu padrí el famós Moisés Arrimadas, delegado nacional de la vivienda a Cádiz, jefe nacional del movimeiento, governador civil de Cuenca i d’Albacete, i procurador en Cortes quatre legislatures per elecció directa del Caudillo.
Expliquen que Rufino en la seva vida privada era un home jovial, però molt desconfiat i sorrut amb els desconeguts. Tenia molt mala llet, intervenia poc, més aviat feia d’espectador. Els veïns d’habitatge el respectaven, va arribar a parlar el català ja que els germans Creix el parlaven quasi sempre. Per culpa dels seus informes varen empresonar polítics que avui ja són a la reserva com Isidre Moles, Andreu Abelló, Joan Raventós, etcètera. Coll i Alentorn també el va patir. 
Diuen els seus companys i els que el van conèixer que tenia un pico de oro. Es veu que aquesta qualitat l’ha heretat la seva filla Inés. No sé si altres qualitats i altres defectes també…

dimecres, 6 de desembre de 2017

Una “ñorda” de Constitució

No coneixia la paraula castellana “ÑORDA” fins que avui l’he llegida i, per tant, no m’ha tocat més remei que anar-la a consultar al diccionari i, oh sorpresa!, no l’he trobada al diccionari de la RAE -que és on acostumo a consultar les paraules castellanes. Però sí que he vist que la recullen altres diccionaris, potser no tan puristes però molt més pràctics, com un vulgarisme dels molts que fem servir a diari. Ñorda no vol dir altra cosa que “mierda, caca , excremento o deshecho”.
Exactament això és el que ha resultat ser la Constitució Espanyola del 1978, vista en perspectiva després d’una colla d’anys. No dubto que potser va servir durant una època. No dubto que la van haver de fer dins de les limitacions que aquell moment imposava, amb els militars darrere la porta. No dubto que fins i tot té alguns punts prou positius. Però s’ha fet vella, no s’ha volgut retocar i no s’ha adaptat als temps que vivim i a la realitat d’aquest conglomerat de pobles que en diem España. I ara, per a molts, ja és massa tard i ja no la volem. Si ara la volen canviar em sembla que ja no hi són a temps perquè una Constitució que dóna prioritat a la dèria que sempre han tingut entre seia i seia els espanyols –“la unidad de España”- ara ja no serveix perquè pensem en una república. Tota una altra cosa, vaja!.
Sempre han cregut que aquest concepte de la “unidad de España” és fonamental i ja Franco hi creia amb els ulls clucs. Pensen que la gran majoria dels que ells consideren espanyols hi creuen, tot i que no s’han atrevit mai a preguntar-ho. Ho van posar amb lletres d’or a la Constitució i aquí està com si fos una veritat de fe immutable. Com si Déu ho hagués esculpit en taules de pedra i ho hagués inspirat de la mateixa manera que va donar els 10 manaments a Moisès. L’Espanya franquista i la postfranquista actual (el blog del 155) sempre ha tingut com un dogma de fe aquest principi i, per tant, una certa prevenció en qüestionar aquesta veritat de fe en qualsevol de les formes possibles. Fins i tot aquests nois tan “esquerranosos” i tan republicans de Podemos l’accepten amb els ulls clucs.
No és d’ara la cosa. Han acceptat allò que el 7 de desembre de 1933 ja va deixar clar la Falange Española en el seu punt inicial:

Falange Española

Puntos iniciales

 1. España

FALANGE ESPAÑOLA cree resueltamente en España.
España no es un territorio.
Ni un agregado de hombres y mujeres;
España es, ante todo, una unidad de destino;
Una realidad histórica;
Una entidad, verdadera en sí misma, que supo cumplir –y aún tendrá que cumplir– misiones universales.
* * *
Por lo tanto España existe:
1º Como algo distinto a cada uno de los individuos, y de las clases y de los grupos que la integran.
2º Como algo superior a cada uno de esos individuos, clases y grupos, y aún al conjunto de todos ellos.
* * *
Luego España, que existe como realidad distinta y superior, ha de tener sus fines propios.
Son esos fines:
1º La permanencia en su unidad.
2º El resurgimiento de su vitalidad interna.
3º La participación, con voz preeminente, en las empresas espirituales del mundo.
En el moment en què molts han qüestionat aquesta veritat de fe, s’han esverat i han començat a sortir al carrer amb les mans al cap per manifestar-se contra els anhels d’independència de tanta i tanta gent. Han vist com alguns s’han atrevit a qüestionar els seus principis i no han dubtat a remoure tota la maquinària de què disposen, a treure banderes “rojigualdas”(algunes amb el pollastre), símbols passats de moda i a treure del bagul dels records personatges de tota mena. Inclús vam poder veure un inefable Vargas Llosa o un José Borrell arengant la multitud i dient que els independentistes eren uns “conspiradors” i clamant per la llibertat (la seva i no pas la de tots).
Hem pogut veure aquest senyor grassonet que fa de ministre de defensa amenaçant a tort i a dret en un homenatge a la guàrdia civil, dient que aquells que han ofès al cos benemèrit i insultat als seus membres pagaran indefectiblement la seva traïció. Hem pogut veure un munt d’espanyolistes escridassant els Mossos d’Esquadra per no haver reprimit prou (segons ells) el dia del referèndum “il·legal”. Hem pogut escoltar al president Rajoy dient que qui ha violat la llei haurà d’atenir-se a les conseqüències i Albert Rivera, dient que la paciència s’ha esgotat. I hem pogut veure també un rei afiliat al PP, animant a repartir estopa als independentistes (què s’han cregut!). I, finalment, quan han esgotat la seva infinita paciència, s’han inventat i aplicat discrecionalment un 155 a la seva mida amb l’ajuda inestimable del poder judicial que ha seguit punt per punt tots els seus dictats.
Hem escoltat dues mil vegades a totes les TV espanyoles que l’independentisme català és un cop d’estat, que és il·legal i que les conseqüències seran greus. I, certament, han buscat la manera de dur-ho a terme sense que els pugessin els colors a la cara. Hem pogut escoltar un munt d’experts de la seva corda dient que una Catalunya independent seria un país arruïnat i una realitat política i econòmica inviable. Hem vist com s’ha incentivat d’amagat, amb pressions i facilitats de tota mena, que algunes grans empreses abandonin Catalunya amb l’espantall del separatisme.
Hem pogut escoltar un munt de vegades la versió de que el primer d’octubre van ser els guàrdies civils i la policia els agredits i no la pobra gent que només volien votar i que eren considerats poc més que criminals. Hem pogut escoltar els crits fanàtics de “a por ellos” “soy español, español, español” mentre una pilota de goma treia l’ull d’un noi, la sang rajava pel rostre d’una dona o del cap dels joves i s’arrossegaven per terra les persones a cops de peu sota la mirada freda d’uns nois que no ha tingut cap més somni a la seva vida que el de ser guàrdia civil o policia.
Una Constitució que empara aquest tipus de coses no és més que una ñorda. Hem vist amenaces, amenaces i només amenaces. No hem vist cap intent de diàleg, cap proposició d’una sortida política, cap intent seriós de fer d’ españa un país diferent. Només hem vit venjança, porres, cops, sang i empresonaments com en qualsevol dictadura bananera (que és el que s’ha convertit España). Aquesta España que se la quedi i s’hi quedi aquell que vulgui. Una bona colla de catalans no la volem.

dissabte, 2 de desembre de 2017

INSTAL·LATS EN LA IL·LEGALITAT

El comer y el rascar, todo es empezar”, diu un refrany castellà. Aquest PP fastigós que ens (mal)governa i ens roba il·lusions, calés i felicitat, al principi no s’atrevia a potinejar tan descaradament aquesta feble democràcia en la que teníem la pretensió d’estar instal·lats i que no ha estat més que un miratge des que va començar una mal anomenada i falsa transició, que la única cosa que ha fet ha sigut momificar els franquistes que els van regalar el poder de mil maneres diferents. Ara s’han anat destapant forats prou foscos com per anar veient com arreu sortien franquistes com rates de claveguera.
Com diu el refrany, tot va ser començar i ara ja no poden parar aquesta cursa desenfrenada de prohibicions a la carta que ningú sap on i quan acabarà. Com els primers robatoris, les primeres mentides, els primers enganys o les primeres il·legalitats -que, com tots els inicis, és el que costa més- tot és començar per després ja no parar. El PP va començar a recollir firmes contra l’Estatut de Catalunya i ha acabat amb un 155 il·legal, vergonyós i totalment antidemocràtic.
Per aconseguir els seus propòsits ha trepitjat totes les lleis, ha posat els seus peons al lloc on li ha convingut i ha untat tots els engranatges necessaris perquè el mecanisme de la corrupció funcionés el més bé possible. Els jutges s’han saltat a la torera la presumpció d’innocència d’alguns polítics i líders socials catalans i, en canvi, la preserven amb tot el zel de que són capaços per a altres de la seva corda. Han empresonat gent que hauríem de considerar innocent fins que en un judici amb garanties no dictaminés el contrari i ni tan sols accepten que els anomenen presos polítics. Què són si no?. Si volem parlar clar i català, quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics la podem considerar tranquil·lament un pres polític i no cal que anem amb eufemismes de cap mena. El mateix passa quan, sense judici, una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonada per motius polítics i podem dir que és a l’exili, com els passa al nostre president i a una colla de consellers.
Aquesta púrria del PP estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres i a respirar olor a merda que els costa poc mentir per les televisions i els parlaments de mig món. Són capaços de dir, sense cap mena de vergonya, que la policia no va carregar amb violència desproporcionada l’ 1-O contra manifestants desarmats i pacífics o dir que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà.
I, mentrestant, ningú sap qui és aquest M. Rajoy que figura als papers de Bárcenas i de la trama Gurtel i ningú reconeix que ha cobrat en diner negre quan està més que provat i reprovat. Estan tan acostumats a viure entre la corrupció que ni se n’adonen i quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per “afinar” políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari, en qualsevol lloc del món se’n diu prevaricació, menys a Espanya.
En els països democràtics quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat per l’esquena innecessàriament en el seu trasllat a presó se’n diria abús policial. Aquí es veu que no i ho consideren d’allò més normal.
Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat en qualsevol país democràtic en dirien corrupció judicial. Aquí no. Aquí és normal.
Quan les institucions de l’Estat prohibeixen una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals; quan es prohibeix el llaç grog, el color groc en fonts o façanes públiques (o com avui mateix s’ha prohibit a un grup d’avis a passejar pel port de Mataró amb mocadors de coll grocs) com es pot anomenar això?; quan s’amenaça públicament que la policia et pot investigat per un comentari a les xarxes socials, o en un comentari a la ràdio, etc., d’això en un país democràtic en diríem censura. Aquí no. Aquí és normal.
El comer y el rascar todo es empezar”. Ja fa temps que aquesta gentussa ha començat la degradació de la democràcia i, si ningú els para els peus, sembla que tenen ganes de continuar fent-ho. Per això jo em pregunto on són aquests “patriotas españoles” de pell tan fina per altres temes a l’hora d’alçar la veu i denunciar aquestes flagrants injustícies?. No es veuen per enlloc a l’hora de defensar la llibertat de premsa o denunciar la parcialitat manifesta de la justícia. No serà que estan molt ben adoctrinats, molt ben pagats i totalment narcotitzats pels mitjans controlats pel PP? On és el seu patriotisme quan veuen que uns quant voltors buiden les arques de l’estat o el Fons de Reserva de les Pensions i són incapaços de dir res? On són aquests “patriotas españoles” quan el govern feia servir 48.000 milions d’euros de diner públic per a rescatar bancs -reconeixent obertament que cap ciutadà els tornarà a recuperar- i són incapaços de fer una sola llei per afavorir els més necessitats socialment? Ningú s’ha adonat que tots aquests personatges que han robat fins i tot l’aire que respiren els espanyols han fet servir les portes giratòries i ara estan ben asseguts en consells d’administració cobrant sous sense fer res?
Enlloc. No són enlloc aquests patriotes. Callen de forma covarda i s’amaguen darrere la “rojigualda” per cridar consignes contra l’independentisme i defensar la “sacrosanta unidad de España”. No els importa gens ni mica la democràcia, els drets socials o les llibertats civils. Però potser algun dia -més aviat que tard- les conseqüències de tots això els arribaran a ells. Però llavors serà massa tard.

dimecres, 29 de novembre de 2017

Anar de mal a pitjor



SILVIA DELGADO FUENTES, 1968, és una poetessa vasca. En aquest moment del 155 m’agradaria dir el que diu ella, però no en sé prou. Per això li he manllevat dos textos que poden ser molt adients pel moment que ens toca viure (i sofrir).
Breve autobiografía
Empiezo a escribir muy tarde, a los 28 años, edad en la que paro en seco y comienzo a replantearme mi lugar en el mundo. A partir de esa fecha leo sin orientación, mastico libros de narrativa, ensayo, todo lo que cae en ms manos, hasta que descubro que el lenguaje poético es el que mejor descifro y en adelante mi empeño será seguir las huellas que fueron dejando los poetas.
Me nace la conciencia entre los versos. Mi militancia desde entonces es con la poesía. Escribo con urgencia, con la urgencia que dicta el dolor de la violencia. Moriré sin renunciar a mi oficio. Ojalá sean útiles mis versos.
Libros publicados:
– No está prohibido llorar con los supervivientes (Autoedición) 2005 poesia142
– Canción inútil para Palestina (Editorial Sodepaz) 2007
– Las cuarenta chimeneas del infierno (Ayuntamiento de Sevilla) 2008
– Los partos de la bestia (Autoedición) 2010.
SOSPECHO QUE SOY TERRORISTA
Yo antes no era así, vivía feliz mirando tele, trabajando en precario, leyendo poco.
Bebía cervezas, masticaba chicle, iba de compras, saludaba al jefe… Todo iba bien. Pagaba mis deudas , soñaba con que me tocara la lotería, con ir de vacaciones, con estar un día completo en la cama, en fin, cosas sencillas, compraba el periódico los domingos, saludaba de lejos a las vecinas, felicitaba las navidades a mi familia, todo bien , todo correcto.
Pero últimamente no sé qué me pasa, no sé cuando empezó todo, no sé, ciertamente, si el inicio estuvo en la ley de partidos, o fue antes, no sé si se agravó mi crisis con las detenciones, no sé verdaderamente si tuvo la culpa Bush o Aznar o Garzón o Marlaska, no sé si es por la censura, por la tortura o por la manipulación. No sé si tiene algo de responsabilidad en mi situación, Palestina o Irak o Guantánamo o Soto del Real, no sé si es porque llevan esposados a los jóvenes, a los emigrantes, a los disidentes, no sé si es por las huelgas de hambre, por los muertos de hambre, por los muertos de pena.
No sé si es por tanta mentira, por tanto descuartizador, por tanto mercader, por tanta impunidad, por tanta mordaza a sueldo.
Sospecho que soy terrorista. He empezado a respirar sin pedir permiso, a pensar sin pedir permiso, a hablar sin pedir permiso y esto dicen, es el peor de los síntomas en una sociedad aterrorizada como la nuestra donde la palabra es la peor de las amenazas.
PUEDE IR A PEOR
Puede haber más detenciones, pueden perseguir a más independentistas, a más tuiteros, a más maestros, a más cantantes, a más poetas, a más políticos, a más rebeldes, a más desobedientes, a más viejos, jóvenes, mujeres, hombres.
Pueden seguirte por las redes y darte caza.
Cazarte en casa o en la calle.
Pueden enviarte a la cárcel y olvidar después tu nombre.
Pueden ponerte multas por evitar desahucios, por llevar una camiseta, por votar, por iniciar debates, por escribir, por denunciar, por levantar el puño, por temblar de frío, por quejarte en silencio o a gritos.
Pueden hacer que te calles con golpes o presidio.
Pueden hacer lo que sea pa que  obedezcas.
Pueden convertir esta tierra en una cárcel inmensa, en una cárcel de miedo, en una cárcel sin rejas.
Pueden ir a peor las cosas,  claro que pueden.
Porque el pueblo que ni come ni trabaja está quieto y agarrado a la bandera  rojigualda. En lugar de combatir contra ella y sus cadenas prefiere conformarse con las migajas de libertad que le quedan.

diumenge, 26 de novembre de 2017

CARDENALS SENSE NORD

En un article titulat Querida Cataluña a VIDA NUEVA el cardenal Fernando Sebastián parla sobre els nacionalismes i, en concret, sobre el nacionalisme català. Diu que «els nacionalismes són sempre victimistes». El P. Hilari Raguer de Montserrat, ha fet una rèplica al cardenal Sebastián per a ser publicat a la mateixa revista Vida Nueva. Però, ai las!, resulta que no li volen publicar. Segons ell mateix explica “a Vida Nueva es neguen a publicar la meva rèplica. Diu el director: que arran d’algunes coses que han publicat sobre el procés, s’han donat de baixa molts subscriptors, uns contra i altres a favor”. Per això diu que mirarà de difondre aquest escrit per algun altre camí. Ja ho ha fet a PERIODISTA DIGITAL i el podeu llegir clicant damunt l’enllaç.
I ara un altre cardenal de l’església catòlica, apostòlica i romana. Aquesta vegada l’ínclit Cañizares -en una entrevista a La Razón-, que diu que «no es pot ser independentista i bon catòlic». Més d’un ja li ha dit públicament que això de repartir carnets de «bon catòlic» és molt greu perquè és un assumpte polític i, com a mínim, és un tema totalment discutible. Si fos un tema que afectés alguna veritat de fe o doctrina moral encara en podríem parlar. Però d’una opció purament política i totalment lliure democràtica ni s’hauria de plantejar. Qui són els bons catòlics? Només els votants del PP? Només aquells que voten els partits del nostre gust i preferència? I si un dia la sacrosanta Constitució espanyola es modifiqués i permetés la independència, què haurien de fer els catòlics? Quins serien, llavors, els bons i els mals catòlics?.
L’església catòlica, apostòlica i romana s’ha equivocat moltes vegades al llarg de la història i ha hagut de rectificar algunes posicions preses i potser fins i tot una mica comprensibles a causa dels temps que vivien. Crec que alguns d’aquests cardenals, bisbes o capellans tan contraris a les independències i als nacionalismes haurien de revisar els seus postulats, els seus esquemes mentals i mirar una mica enrere. Per exemple un fet que va passar fa una mica més de 500 anys: al desembre de 1510, una petita comunitat de frares dominics desembarca a l’illa caribenya de La Española (avui territori de la República Dominicana i Haití). Aquesta comunitat missionera, encapçalada per Pedro de Còrdova, procedia del convent de Sant Esteve de Salamanca, un dels centres més famosos i més oberts de l’Ordre Dominicana. És una comunitat pobra i que vol anunciar la Paraula des del seu context d’inserció en la realitat de la conquesta espanyola: des de feia 19 anys els habitants de les anomenades Índies occidentals patien l’explotació i maltractaments, perquè els conqueridors només buscaven or i fer-se rics amb la sang dels indis als quals tractaven com animals.
La comunitat analitza els fets, examina a la llum de l’evangeli la inhumana opressió que pateixen els indígenes, es posa de part d’ells i conscient de la gravetat de la situació decideix denunciar-la públicament davant els conqueridors i notables espanyols, entre els quals hi havia l’almirall Diego de Colon, el fill de Cristòfor Colon. Entre tots els membres de la comunitat elaboren el sermó que encarreguen pronunciar a fra Antonio de Montesinos, bon predicador. Fa un sermó profètic i trencador el 21 de desembre de 1511, que ens ha arribat gràcies a Bartolomé de las Casas, llavors «cura encomendero», present en el temple:
Esta voz, dijo él, dice que todos estáis en pecado mortal y en él vivís y morís, por la crueldad y tiranía que usáis con estas inocentes gentes. Decid ¿con qué derecho y con qué justicia tenéís en tan cruel y horrible servidumbre aquestos indios? ¿Con qué autoridad habéis hecho tan detestables guerras a estas gentes que estaban en sus tierras mansas y pacíficas, donde tantas infinitas de ellas, con muertes y estragos nunca oídos, habéis consumido? ¿Cómo los tenéis tan opresos y fatigados, sin darles de comer ni curarlos de sus enfermedades, que de los excesivos trabajos que les dais incurren y se os mueren y por mejor decir, los matáis, por sacar y adquirir oro cada día? ¿Y qué cuidado tenéis de quien los doctrine, y conozcan a su Dios y criador, sean bautizados, oigan misa, guarden las fiestas y domingos? ¿Estos no son hombres? ¿No tienen ánimas racionales? ¿No estáis obligados a amarlos como a vosotros mismos? ¿Esto no entendéis? ¿Cómo estáis en tanta profundidad de sueño tan letárgico dormidos? Tened por cierto que en el estado en que estáis no os podéis más salvar que los moros o turcos que carecen o no quieren la fe de Cristo”.
L’impacte del sermó va ser enorme, «los dejó atónitos, a muchos como fuera de sentido, a otros más empedernidos y algunos como compungidos, pero a ninguno, a lo que yo entendí, convertido», anota el cronista. Diego Colón i els notables van sortir indignats i van decidir reprendre el predicador per aquella doctrina nova i escandalosa que anava contra el rei. Exigien una pública retractació. El diumenge següent, Montesinos va pujar altre cop a la trona i, en lloc de retractar-se, va dir que des de llavors no confessaria els espanyols, ni els donaria l’absolució i va recalcar que podien queixar-se allà on volguessin, però que ells seguirien predicant l’evangeli de Jesús.
Parlant d’aquest sermó, el gran teòleg Gustavo Gutiérrez, fa esment a una cosa fonamental: tant Diego Colón com el rei i tots aquells capitosts no es van equivocar en el judici que van fer del sermó, ja que es van adonar que aquell sermó no només qüestionava la manera com eren tractats els indis sinó que atacava de soca-rel la mateixa conquesta i l’injust sistema colonial espanyol.
Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana que només veuen nacionalismes arreu (però que només veuen els dels altres i no veuen el seu nacionalcatolicisme) no s’adonen que hi ha una cosa que es diu drets humans i que els valors evangèlics, si no es basessin en els drets humans, no serien evangèlics. Per a ells els nacionalismes i el dret a la independència dels pobles es veu que és un pecat. Però, en canvi, no veuen cap pecat en certes estructures econòmiques neoliberals que oprimeixen pobles sencers, certs poders mundials que miren només els interessos dels propis mercats i que creen diferències abismals entre pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics. Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana segueixen adormits en una son letàrgica inacabable i no veuen ni critiquen les caixes B d’algun partit dels més corruptes d’Europa. Els passa com aquell nunci italià a l’Argentina de Videla que, mentre jugava elegantment a tenis els caps de setmana amb el dictador argentí, milers de ciutadans eren torturats i desapareixien a Buenos Aires. Es veu que cadascú mira cap allà on vol…

dimarts, 21 de novembre de 2017

CONTRA EL PODER


Els imperis necessiten dictadors que imposin tots els mitjans al seu abast per aconseguir el poder, per seguir ostentant-lo de la manera que sigui i, si és possible, augmentar-lo. Si no ho aconsegueixen, desapareixen. Ho han fet històricament tots elsgrans imperis i segueixen fent-ho actualment. Abans ho aconseguien amb guerres violentes i ara miren d’aconseguir-ho de forma més refinada. Però la finalitat és la mateixa: aconseguir el guany econòmic basant-se en el robatori dels recursos naturals i la imposició de persones i polítiques que procurin l’estabilitat del sistema. Si convé matar, maten, Si els cal fer feina bruta, la fan. Si convé emprar la violència, s’empra. Si convé posar dictadors o personatges-titella per oprimir el poble, es posen.
Els pobles, al llarg de la història, prou han mirat de defensar-se com han pogut, però els grans imperis tenen molta força, sigui amb les armes o amb els diners. El filòsof polític Sheldon Wolinanomena aquests grans imperis econòmics «sistema de totalitarisme invertit». No és pas el totalitarisme clàssic: no s’expressa a través d’un demagog o un líder carismàtic, sinó que ho fa a través de l’anonimat de l’Estat corporatiu. En un règim totalitari clàssic hi ha un partit que enderroca una estructura en descomposició i la reemplaça amb una altra estructura. En el totalitarisme invertit tenim forces corporatives que es presenten com a lleials a la Constitució, a la política electoral, i fan servir la iconografia i el llenguatge del patriotisme clàssic, però que internament s’han apoderat de tots els fils del poder, deixant la ciutadania impotent. En poques paraules, duen a terme cops d’Estat en càmera lenta i dissimuladament.
Dins del sistema polític clàssic imperant no hi ha manera de votar en contra dels interessos de les grans corporacions i del capital. Cap governant i cap partit tradicional desafiarà aquests interessos i el ciutadà es veu impotent davant d’això. I precisament perquè el ciutadà és ara impotent, estem veient una canibalització dels diferents països (fins i tot a Europa i als països més rics) i podem comprovar com la distància entre rics i pobres es fa cada cop més gran. A mesura que els sindicats es desmantellen i perden força, desapareixen els mecanismes mitjançant els quals es defensa la ciutadania i la classe obrera. La societat s’està convertint en una tirania oligàrquica, en la qual un petit percentatge controla la riquesa i el poder, i escriu les seves pròpies lleis i regulacions.
Veiem com els Estats ens lliguen cada dia més curt i tracten de posar els mitjans necessaris per negar-nos poder entendre què està passant. Ho podem veure amb la persecució a Bradley Manning o Julian Assange de Wikileaks. Ho podem veure amb lleis que permeten registres telefònics. Ho veiem amb l’ús de lleis que permeten l’espionatge contra aquells que volen destapar els escàndols governamentals. Ho veiem amb l’ús indiscriminat d’allò que comunament en diem «clavegueres de l’ Estat», amb les punxades telefòniques sense ordre judicial, les escoltes a desenes de milions de ciutadans o el seguiment il·legal de persones.
Una altra cosa molt greu -i que ho agreuja tot plegat- és el queanomenem la “traïció dels intel·lectuals” i mitjans de comunicació. Els intel·lectuals s’han venut, com s’han venut molts diaris i molts periodistes. Han trobat maneres de posar el seu talent al servei de l’Estat perquè aquest es cuida bé d’omplir-los la menjadora cada matí i ells, obedients, s’hi amorren vergonyosament cada matí i no s’atreveixen a desafiar les estructures de poder. Els grans mitjans estan completament corporativitzats i controlen allò que els ciutadans veuen i escolten, i imposen de manera molt efectiva l’opinió esbiaixada que al govern de torn i al poder econòmic li interessa. I qui s’atreveix a parlar obertament sobre les estructures de poder i desafia la manera com estan construïdes aquestes estructures, i desafia el crim i les activitats il·lícites a escala corporativa, es converteix en un pària. El treuen del sistema i fan per manera que la seva veu no es torni a escoltar o quedi reduïda a la mínima expressió. L’Estat és molt poderós i té molts mitjans per fer-ho.
I quina esperança ens queda als pobres ciutadans que creiem que les coses han de canviar? Doncs ens queda l’esperança que en algun moment la gent se n’adonarà del que està succeint i sortiran moviments i formes noves de resistència contra aquestes situacions asfixiants. I una de les poques coses que ens quedarà seran imaginatives formes de protesta ciutadana i la desobediència civil. Això és tot. A menys que reconstruïm moviments que desafiïn les estructures de poder, estem perduts.

dijous, 16 de novembre de 2017

Els covards del 155


Em direu que sóc una mica pesat amb aquesta dèria que m’ha agafat darrerament de parlar de dret, jo que no n’he estudiat ni en sé gens. Però tinc el vici de llegir i de voler-me assabentar de certes coses. I una de les coses que, llegint ací i allà, alguns eminents professors m’han ensenyat és que el Gobierno de España, que s’omple la boca amb la cantarella de què els catalans no compleixen la Constitució, està dient una solemne mentida o, si voleu, una veritat a mitges. I aquesta cantarella ja ha esdevingut com una espècie de mantra dels nacionalistes espanyols de tot tipus de pelatge (ministres, periodistes, tertulians, primeres figures d’alguns partits, etc.). Perquè més d’un i més de dos juristes estan d’acord en el fet que els primers que no compleixen la sacrosanta Constitució són ells. I no pas quan apliquen el famós article 155 sinó en molts altres punts. O dit d’una altra manera: interpreten i apliquen la Constitució com els dóna la gana i com els surt dels bemolls... I ja sabem per experiència que en un partit de futbol, per exemple, quan l'àrbitre va descaradament a favor d’un dels dos equips, l’altre ho té molt complicat per guanyar.
Exactament això és el que passa a Espanya en aquests moments. Ho diuen molts juristes, entre ells el sevillà JOAQUIN URÍAS, professor de Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional en un article titulat "UNA APLICACION INCONSTITUCIONAL DEL ARTICULO 155". Però això no és pas el pitjor. A més d’aplicar-lo de forma discrecional, sense criteri definit i de manera totalment incorrecta segons alguns entesos, ho fan de tal manera que el que pretenen és humiliar fins a l’infinit aquells a qui li apliquen.
És molt possible que la majoria dels que volem la independència de Catalunya hàgim pecat d’ingenus i no crèiem que aquests bàrbars que governen Espanya poguessin anar tan enllà. I no pas per ganes -que d’això els en sobra-, sinó perquè pensàvem que Europa els faria mantenir les formes, els contindria i els impediria que sortissin d’alguns límits sagrats en les democràcies. Res de tot això va passar i ja hem comprovat que no n’hi va haver prou. És veritat que els han renyat una mica d’amagat, però encara els han permès massa coses. Des del mateix Govern de la Generalitat, fins al darrer independentista perdut al racó més llunyà d’aquest país, hem de reconèixer que hem estat més o menys ingenus. Uns més que altres, tot sigui dit. Però ser ingenus no està renyit amb ser dignes i conseqüents amb la nostra manera de pensar i no ha de ser impediment per lluitar per allò que creiem. Dins de la meva ingenuïtat crec que tot el que ha passat en aquests darrers temps no ha estat en va. És una llavor més que hem plantat i ja veureu que algun dia traurà el cap i es farà una planta que donarà fruit. Són passos endavant cap a una meta que algun dia aconseguirem.
Tot i l’aparent desfeta, el que no hauríem de permetre és que ens humiliïn amb lleis ignominioses i abusives tal com han fet i pretenen seguir fent. Ho van fer amb els Jordis, amb el President i els Consellers, amb la Presidenta del Parlament, amb el Major Trapero, amb milers de funcionaris que han de treballar sota la seva atenta mirada i amb tanta i tanta gent que han citat a declarar, que han espiat i perseguit. I seguiran fent-ho si els ho permetem. Per això és mot important que cadascú, des del seu lloc, faci el que pugui per dir-los amb petits o grans gestos que no ens sotmetrem, per més escarni i violència que apliquin. Ens poden prendre moltes coses i intentaran fer-ho de la forma més ignominiosa, pública i evident, en alguns casos, i de manera més discreta i amagada en altres, com ja van fer-ho el 1712 quan des de Madrid es dicten instruccions secretes als corregidors del territori català amb aquella frase tan coneguda que deia: «Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado». Ens podran prendre moltes coses, deia, però no ens prendran la dignitat si nosaltres no volem.I ens hauríem de conjurar tots els que creiem en la llibertat per no deixar-nos-la prendre.Tenim temps, recursos i, sobretot, tenim la gent.
Ja no ens ve d’aquí!. Els catalans estem molt acostumats a rebre menyspreus perquè històricament quasi sempre ens ha tocat rebre i ja sabeu que la raó la vol tenir sempre el vencedor i aquell que té la xurriaca. Aquests dies ho veiem més que mai en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Dubto que gaires pobles més hagin rebut tants insults, injúries, exabruptes, vexacions, humiliacions, tant odi verbal i tants ultratges amb tan poc temps. Però no en tenen prou amb això i encara hi afegeixen una altra cosa: la mentida com a argument. I d’això alguns mitjans de comunicació veiem que en van plens i tenen molts periodistes a sou que els fan la gara-gara amb columnes i editorials que fan fàstic i autèntic terror per tantes falsedats i manipulacions com fan servir i sense cuidar el més mínim nivell d’ètica periodística. O si voleu, d’ètica en general. Fins i tot ens volen humiliar i robar-nos el dret a defensar-nos tractant de covards als membres del Govern de Catalunya per defensar-se justament de la tirania constitucional. De veritat que són covards si s’estan jugant la llibertat, l’exili i el patrimoni?. No seran més aviat ells els covards que, per una mica d’alfals fresc a la menjadora, diuen el que els diuen que han de dir?.
I parlant de covards i miserables: he llegit que el Borbó ens va fer creu i ratlla després de veure com el vàrem rebre en la manifestació contra el terrorisme de finals d’agost. «Esto no va a quedar así», diuen que va dir als seus íntims. I per això es va posicionar com vam poder veure al seu discurs en favor del 155. Amb aquesta vergonyosa aplicació del 155 no fem més que carregar-nos de raons i de raó per poder marxar algun dia d’aquesta Espanya governada per miserables, xantatgistes i lladres sense vergonya ni moral.
I, per acabar volia dir una cosa: vist com han anat les coses i amb molta mala gana i perquè no em queda més remei, vull dir que votaré la llista on hi figuri el President de la República, Carles Puigdemont, a les pròximes eleccions del 21D. I a veure si totes les altres llistes independentistes són capaces d’una vegada de fer pinya en aquest tem i anar plegats per poder recuperar el que ens han furtat.

dilluns, 13 de novembre de 2017

L’ España mediocre


No sé qui ho ha escrit. Però és un espanyol que té ganes de sincerar-se i, a fe de Déu, que ho fa i sembla que queda descansat!:
“Voy leyendo y me encuentro cosas como esta. Vaya verdades!:
Llevo días pensando en algo qué decir respecto al referéndum catalán… Pero voy a hablar de España, mejor.
Llevo muchos años tratando a la gente. Soy licenciado en Ciencias Políticas, he vivido en el extranjero y, además, me considero un tipo medio, de actitud y pensamiento crítico por mi formación, pero que piensa en términos de pueblo, porque creo que el pueblo es mediocre y yo formo parte de ese pueblo, español, mediocre, porque yo también soy mediocre.
España es ese país en el que nos quejamos porque los catalanes hablen en catalán, porque no les entendemos, pero sin embargo cantamos alegremente canciones en inglés sin preocuparnos de lo que dice la letra. España es ese país que dice: “es estúpido tener que votar todo lo que tenemos que decidir; la política no me interesa, para eso están los políticos” cuando se defiende la democracia directa y participativa, pero nos va la vida en defender que un referéndum catalán tendríamos que votarlo todos los españoles. España es ese país que con odio dice “Cataluña es España, aunque les joda”, pero no han puesto un pie jamás allí.  España es ese país que defiende la Constitución, su Transición y su bandera, pero nunca escuché a esos mismos gritar “a por ellos” cuando diariamente la élite política, empresarial y financiera las mancillan, pisotean y se mean en ellas.  España es ese país que dice “a los mossos los pagamos todos”, pero no dicen “a los Tribunales les pagamos todos” cuando un Presidente del Gobierno miente ante ellos. España es ese país que quiere decidir sobre Catalunya, pero nunca decidió sobre el Jefe de Estado de su país.  España es ese país que quiere que las fuerzas políticas dialoguen y se pongan de acuerdo, pero grita “contra la traición, ejecución”. España es ese país que dice: “montad un partido político y cambiad las cosas desde dentro, en vez de acampar en la Plaza de Sol”, pero que desprecia e insulta cuando se toma la iniciativa. España es ese país que odia a los catalanes, sin conocer a ni un catalán. España es ese país del “cambio de coche, cambio de casa, cambio de pareja, cambio de trabajo, cambio mi ropa… para ir a la última”, pero se ancla en un sistema constitucional de hace más de 40 años.  España es ese país que se preocupa de que los catalanes, si se separan, no van a ser europeos, pero en la elecciones europeas apenas pasa el 40% de participación. España es ese país que saca su bandera cuando la selección gana o Catalunya quiere votar, pero que la dejan empolvándose cuando nuestros políticos se arrodillan a los poderes internacionales. España es ese país que le preocupa que Catalunya se vaya, pero que se la suda cuando miles y miles y miles de jóvenes han sido, son y habrán de ser exiliados. España es ese país que le preocupa la economía de su país si Catalunya se va, pero que no tiene ni puta idea de lo que es la reforma del artículo 135 de la CE. España es ese país que se alegra porque. ya que ha tenido que haber un atentado terrorista, mejor en Catalunya. España es ese país que se queja de que las “moras” lleven el “velo”, y lo justifican con un símbolo machista, pero que calla cuando a las españolas las maltratan. España es ese país que dice que el Islam es una religión violenta, pero que mira hacia otro lado cuando curas abusan de niños, o nunca condenarán a los asesinados hacinados en cunetas por un franquismo que siempre apoyó y apoyará. España es ese país que canta y anima a las fuerza de seguridad del Estado cuando parten a la “guerra” hacia Catalunya, pero que nunca reclamó que esas mismas fuerzas asediaran ciertas sedes. España es ese país que tiene miedo a urnas, papeletas y al ejercicio más básico de la democracia (votar), pero que no tiene miedo de seguir votando la misma mierda.
Viví poco en el extranjero, pero de algo me dí cuenta: España es ese país que se cree avanzado y civilizado, pero que no deja de ser tercermundista. Mi España, mi España mediocre, por qué te entenderé tanto… Porque siempre fui otro mediocre.”

dijous, 9 de novembre de 2017

Pobra justícia!


Pobra justícia! En la il·lustració que acompanya aquest text la veiem assetjada, rodejada, encerclada pel poder de les porres que, en últim terme, és el poder de qui mana picar ben fort quan li convé. La força bruta i salvatge que hem vist aquests dies va tot sovint contra persones justes que defensen causes justes. Però hi ha una altra força que actua molt més sibil·linament, més dissimuladament, amagada darrere lleis i Constitucions. És allò que anomenem poder judicial i que a hores d’ara  ja no està al servei de la Justícia, si no del partit governant o més aviat de la classe política en general.
En aquests moments ja sabem qui manega les cireres a Españistán. El PP, aquest partit que és de llarg el més corrupte d’Europa, fa temps que actua sense cap mena de vergonya es dedica a la la substitució de jutges i fiscals que fan la seva feina de forma correcta -que també n’hi ha, només faltaria!- per altres afins a les seves idees polítiques o susceptibles de poder ser convençuts. I aquests jutges i fiscals violen constantment l’esperit de la llei (que a fi de comptes és el que compta) per interpretar-la a benefici d’aquells que els indiquen. El PP fa les reformes necessàries per acabar amb la Justícia Universal a Españistán i, a cops de decret o de la forma que sigui, rebaixen el temps considerat apte per a la prescripció de delictes relacionats amb la corrupció o l’allarguen indefinidament per tal de que passi el temps i la gent se n’oblidi o buscant el temps més favorable pels seus interessos…
Quan veiem gràficament representada la la Justícia tots la veiem com una dama amb túnica llarga, balança i espasa en mà i els ulls embenats. Però quan ens hi fixem una mica amb més detall i ens posem a parlar del poder judicial, de la seva suposada independència política i de la imparcialitat amb la qual ha d’exercir, ens adonem que la realitat és ben diferent. Almenys a Españistán,  un país governat pels hereus dels que van fer de la manipulació dels tribunals i dels seus components una arma per represaliar  la població i inclinar la balança a favor seu. Només cal fixar-se que, des que es van començar a destapar els casos de corrupció política en diverses trames i al llarg i ample de la geografia espanyola, jutges i fiscals al capdavant d’aquests casos han estat apartats, traslladats, jubilats, condemnats i fins i tot inhabilitats. Serveixin d’exemple els següents noms que tots podem recordar prou bé: Jutge Baltasar Garzón(cas Gürtel), jutge Elpidio Silva (Cas Blesa), jutge José Castro (cas Nóos), jutge Pablo Ruz  (cas Gurtel), jutge Santiago Vidal (redactar un esborrany de la constitució catalana), jutge Mercedes Alaya (cas ERO), jutge Eloy Velasco  (Operació Creuer i Operació Púnica), fiscal Manuel López Bernal (cas Auditori).
Aquests són només els casos que pel seu pes polític estan més a la vista de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació. Però ens poden donar una idea del que pot estar passant quan no surt a la llum pública. Segurament aquestes pràctiques no són res de nou des que oficialment “vivim en Democràcia”, però el desvergonyiment amb en el qual en els últims anys actuen les forces polítiques, sense importar-los la opinió dels ciutadans, és un símptoma de que alguna cosa s’està podrint i comença a fer molta pudor a Españistán.
Amb tot el que fa referència al tema de la independència catalana va rapidíssim i busquen, troben o bé s’inventen les penes més dures per delictes que alguns entesos diuen que són inexistents. I mentre els polítics governants del PP van fugint d’estudi, neguen respostes aclaridores al Parlament a les preguntes de l’oposició i es passen casos com Gürtel, sobresous, targetes black, caixa B i altres pel folre. I no només no tenen la dignitat de dimitir, com ho faria qualsevol polític en un país democràtic, sinó que encara tenen ínfules per encarar-se amb aquells que els pregunten i que tenen tot el dret de saber.
I, per acabar-ho d’adobar, encara tenen els grups de comunicació i la premsa més influent al seu costat. Però això és un altre tema i ho haurem de deixar per un altre dia…