dilluns, 23 d’abril de 2018

I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT...




I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT

¿I com podem parlar de llibertat
si vosaltres no hi sou i el vostre espai
no s'emplena amb paraules, si ara tot
és trist i provisori i ens assetja
el gran risc del costum i la peresa?
Quan el present no es comparteix, s'esborra,
i al seu lloc hi creix l'heura d'un silenci
fet d'absències injustes i renúncies;
el vent enceta la pell jove i tota
la immensitat és un clam de distàncies
que es repeteix, monòton, pel gran buit
de l'embosta de llum que algú manté
segrestada i llunyana. Tanta vida,
però, que heu sabut viure com un repte
no es perdrà i en farem, per més que ens costi,
la referència clara d'un desig
que algun dia tothom assumirà.
Mentrestant, tanmateix, amb les mans tenses
i la mirada vigilant, per mor
de no abdicar el neguit ni l'esperança,
repetim-nos sovint que no podem
parlar de llibertat sense vosaltres.


Miquel Martí i Pol (1929-2003)


Poema que dedico als JORDIS i als altres PRESOS POLÍTICS I ALS REFUGIATS A L'EXILI per haver defensat la democràcia de les urnes. 

SANT JORDI 2018

dilluns, 16 d’abril de 2018

En estat de bona esperança



Aquí tots esperem. Certament que no tots esperem el mateix desenllaç. Però tots esperem que aquesta situació d’impàs i de cul-de-sac s’acabi d’una punyetera vegada i milions de persones esperem que s’acabi bé. No sé si podríem dir que estem vivint en un país en estat de bona esperança. I ja sabem que esperar alguna cosa amb massa il·lusió es fa sempre llarg i és sempre certa aquella cosa tan repetida de «qui espera, desespera». Es pot esperar passivament, mansament i callada, com aquell gos mesell que espera el cop i ja ni el sent perquè s’hi ha acostumat. Però també hi ha aquella altra espera activa del que no es conforma amb la situació i que protesta de la millor manera que creu i pot. A vegades amb ràbia i amb dolor, sí, tot i que miren de fer-te callar amb amenaces de tota mena.

Fa mesos que esperem que hi hagi algú amb una mica de sensibilitat, amb una mica de vergonya per la manera que fan les coses i digui que d’aquesta manera no. Esperem que algun jutge quan es llevi de bon matí i es renti la cara, es miri al mirall i el mirall li digui que és un pocavergonya, un fals i un prevaricador. Esperem que quan es miri al mirall li caigui la cara de vergonya. Però passen els mesos i es veu que a una colla de gent ja no els queda vergonya. No volem cap tracte especial. Només volem que apliquin aquelles lleis que algun dia van aprendre a la facultat, que no les retorcin i les malinterpretin. Algun dia devien creure en la justícia... Ara no hi creuen ni ells ni hi podem creure nosaltres. Ara sabem prou bé -ingenus de nosaltres- que la justícia està tan contaminada que sovint ja no és justícia. O que deixa de ser-ho és quan s’aplica a segons qui. Ara sabem que a la Justícia li ha caigut la bena que sempre porta als ulls i ara mira molt bé a qui jutja, a qui ha de condemnar i a qui ha de deixar en llibertat.

Potser pensareu que quan escric tot això em pesa més el cor que el cap. No, el que reclamo és la mateixa justícia per a tos i, si fos possible, com més justa millor. Ja sé que poca cosa puc fer escrivint en aquest blog i que potser tampoc serviran de gaire les grans manifestacions de protesta pacífiques que es fan arreu. I potser se’ns farà tan llarga l’espera que ens podem arribar a cansar. Però ens cal continuar fent coses, cridant, escrivint o protestant de la manera que creguem més oportuna. Sí, fins i tot resant cada nit perquè la situació canviï i demanant-li a Déu que ens doni forces per seguir lluitant cada dia sense perdre l’esperança i perquè no la perdin ni caiguin en l’oblit els que estan empresonats o a l’exili. A algunes persones o a algunes causes justes, per desgràcia, els passa exactament això. Amb el temps es van oblidant i això és molt trist. Quants presos són a la presó per una justícia mal aplicada i sense possibilitats de sortir perquè ningú es recorda d'ells?

Si voleu que us ho digui, em costa entendre aquests jutges desgraciats i males persones. No paro de preguntar-me si no tenen uns pares, uns fills, una família, uns amics... Si no sentiran un mínim de respecte, de compassió, per unes persones grans que l'únic que fan és preocupar-se pels seus fills. Em pregunto què deuen pensar quan veuen tot el dolor que estan causant. Ho veuen realment? No s’adonen que són injustos quan jutgen i es creuen a ulls clucs informes falsos de la Guàrdia Civil i falsejats a propòsit? Quina cosa més miserable i dolenta és això de creure’s amb autoritat i fer-la servir malament! En realitat ells no són res més que uns pobres desgraciats, però tenen el poder i la força (bruta) sobre nosaltres i la poden fer servir de la manera que creguin millor, sabent que poden fotre'ns la vida i ja veiem que no perden ocasió de fer-ho.

Un dia aquests jutges pocavergonyes i prevaricadors van citar algunes persones molt ben triades o les van fer agafar per la policia, els van ficar en un furgó sense cap mena de respecte ni mirament i cap a la presó s’ha dit... Sense judici i sense proves. No en calen. Potser no els han trobat res o ben poca cosa. Però no cal, ni tampoc els deixen anar. No em demanin que els expliqui per què. Jo no ho sé. Molts prestigiosos juristes tampoc ho saben. Ells sí que ho sabem encara que no hi hagi proves ni motius. Simplement aquí passen aquestes coses. M'han explicat que hi ha altres llocs en què això no passa. Hi ha llocs on la justícia pretén ser justa.

Esperarem. Seguirem en estat de bona esperança i mirarem de no perdre-la. Des d’aquí una abraçada a tots els que estan sofrint d’una manera o altra l’embat i l’envestida d’una justícia impròpia d’un país que es diu democràtic i que jo ja no només dubto que ho sigui sinó que estic convençut que ho està deixant de ser cada dia que passa.

dimecres, 11 d’abril de 2018

EL MEU MÀSTER



Ja se sap que la corrupció ha existit sempre en l'àmbit de la gestió dels assumptes públics. La història ens dóna exemples de temps antics i de temps moderns, de sistemes polítics diversos, de cultures i religions diferents. No cal buscar exemples. En trobaríem molts.

Aquests dies es parla molt dels màsters que sembla que regalava generosament (a base de trampes diverses) la Universitat Juan Carlos I a certs elements del PP, el partit més podrit i més corrupte de tot Europa. Si jo fos del PP -Déu no vulgui aquesta desgràcia- podria tenir sense gens d’esforç i presumir d’un màster en qualsevol matèria en el meu currículum. Però no en vull cap, ni el necessito. I encara menys si és regalat com ho són els d’aquesta universitat tan poc seriosa. Els màsters es veu que farden molt i sembla que són molt necessaris per a una lluïda carrera política. En teoria, corrupció i democràcia haurien de ser coses incompatibles. Si alguna cosa de bo té la democràcia és que posa controls a la vida social i política tot mirant de controlar bé els mateixos controladors. No sempre se’n surt i en aquest país anomenat Espanya encara se’n surt menys per manifesta incapacitat i per deixadesa, perquè -si encara no us n’havíeu adonat- la democràcia espanyola és més falsa i més dubtosa que un duro sevillano. La corrupció sempre corroeix els fonaments de la democràcia i a Espanya, en els últims anys, tenim massa casos que han posat de manifest que el fenomen de la corrupció no és una cosa conjuntural, sinó estructural i que prolifera perillosament a les institucions públiques (Gürtel, Pretòria, Palma Arena, Palau, Operació Ponent, Operació Malaia, etc.)

Òbviament, no és possible una estadística real de la corrupció, que per definició és oculta; i, d’altra banda, com és natural, no tots els mandataris públics són corruptes. En qualsevol societat oberta i democràtica tothom, en major o menor mesura, és responsables de la corrupció: els polítics que la practiquen, promovent -o acceptant-; els subornadors (promotors empresarials), ara causants, ara víctimes; els partits polítics, mancats d’autoritat moral per combatre-la perquè massa sovint hi estan embolicats; l’estament judicial (jutges i fiscals), que en moltes ocasions no ha donat la talla; les institucions encarregades del control i fiscalització de l’activitat administrativa, negligents gairebé sempre en la seva tasca; els mitjans de comunicació, silenciant o minimitzant, de vegades, el fenomen corrupte; la intel·lectualitat, poc compromesa en la seva erradicació; la ciutadania en general, tolerant en excés amb el polític corrupte, potser perquè encara no és conscient que la corrupció la paga de la seva butxaca.

Entre altres causes, al meu entendre, la causa primera de tots els mals en el sector públic espanyol i en els partits polítics és la falta d’ètica pública de molts dels nostres governants, arribats a la política no per vocació ni esperit de servei, ni tan sols per ideologia, sinó per propi interès. En termes generals, ètica és el sentit, la intuïció o la consciència del que està bé i el que no, del que s’ha de fer i del que s’ha d’evitar. I, malauradament, això cada dia hi és menys. L’ètica pública ha de ser correlativa de la privada i poc podrà defensar la integritat i la moralitat en el pla públic qui no en té. D’altra banda, l’actuació de qualsevol que realitza una funció pública al nostre país ha d’estar presidida per la idea de servei dels interessos generals, que és el principal valor polític.

Ho fa notar això l’advocat José Manuel Urquiza Morales, que és autor d’un llibre que es titula Corrupció municipal (Almuzara), quan diu que l’article 103 de la Constitució Espanyola -»L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals»- constitueix un mandat per autoritats i funcionaris. Els valors clàssics del gestor públic (imparcialitat, neutralitat, honradesa i probitat) s’han de veure complementats avui amb els nous valors d’eficàcia i transparència, propis de les Administracions Públiques del segle XXI. I això no es dóna a Espanya, on la corrupció soscava la integritat moral d’una societat i suposa la fallida general dels valors morals i una violació dels principis ètics, siguin individuals o socials. I de la mateixa manera que la corrupció es pot avaluar en terme de diners, també es pot avaluar amb exemples com els dels famosos màsters que estan d’actualitat aquests dies. Quan una Universitat pública és capaç d’això, podríem dir el tan conegut «apaga i vámonos». Que, per altra banda, és el que volem fer milions de catalans sense que ens en puguem sortir de moment...





divendres, 6 d’abril de 2018

EL «LLARENO» SOLITARIO



El jutge Llarena està trist. Què li passa al jutge Llarena? Doncs, ni més ni menys, que acaba de rebre una solemne bufetada de part de la justícia de quatre països europeus (no un ni dos; quatre!). La justícia de cap d’aquests països seriosos i demòcrates ha acceptat la novel·la fantàstica del jutge Llarena, aquest jutge que volia ser el «llanero solitario» com el protagonista d’aquell western de fa anys. I quan dic novel·la fantàstica no em refereixo al fet que fos molt bo el seu relat -auto, en diuen els juristes-, sinó que tot ell és inventat com si fos una novel·la de ciència-ficció. I aquest relat resulta que no se l'han cregut altres jutges una mica més seriosos que alguns dels jutges prevaricadors i llepaculs que tenim aquí.

La pel·lícula «El llanero solitario» va ser un rotund fracàs de crítica i de taquilla. Era l’adaptació d’un serial radiofònic que explicava les aventures d’un heroi supervivent de l’atac d’una banda de malfactors a un grup de Rangers. Amb l’ajuda de l’indi Toro i del seu cavall Silver, «el llanero solitario» recorre el país per venjar-se dels malfactors i fer triomfar la justícia. Es veu que Llarena ha volgut emular-lo, però ho ha fet tan malament i amb tan poca traça que se n’hi ha anat en orris tot el castell de cartes que havia construït. Si la pel·lícula va ser un total fracàs, tot el muntatge del govern espanyol contra l'independentisme català n'està sent un altre igualment de gros.

El govern del PP (molt ben acompanyat per Ciudadanos i PSOE) hauria de sentir tanta vergonya que hauria de dimitir. La justícia espanyola ha quedat tant en ridícul que costarà anys en refer-se. La majoria de mitjans de comunicació espanyols han fet tan el ridícul com ells i, com a mínim, haurien de rectificar ara mateix i demanar perdó per tant mentida a primera plana i tanta deformació del fets. Haurien de fer un profund examen de consciència i examinar-se de si estan informant o més aviat desinformant conscientment i amb tota la mala llet possible. Amb tot aquest muntatge malgirbat no han fet més que posar en solfa de forma molt seriosa la democràcia espanyola; ara ja no se la creu ningú i és una riota a tot el món.

I ara mateix han de sortir en llibertat  tots els encausats i que algú refaci de la manera que sigui tot aquest desastre.

dimecres, 4 d’abril de 2018

MURS I PRESONS




«Construirem un mur entre el nostre país i Mèxic i ells ho pagaran»", deia Donald Trump pocs dies després de prendre possessió de la presidència dels EEUU.

El President de la Generalitat Carles Puigdemont és en una presó alemanya mentre espera si l’extradeixen o no a Espanya gràcies a una euroordre d’extradició d’un jutge prevaricador i mentider d’un Estat com Espanya que fa aigües per tot arreu i que, segons una bona majoria d’entesos, aquest jutge s’ha inventat un relat al·lucinant (potser pel fet que alguna nit va fumar més del compte o perquè el PP va pressionar també més del compte...). És falsa l’acusació que a vegades es fa als sobiranistes catalans de què volem posar murs i fronteres i que som excloents. Totalment fals. Si hi ha algun poble més obert a tothom que vulgui venir i establir-se entre nosaltres, és el poble català. Els fets i la història demogràfica de Catalunya ho corroboren. Catalunya ha estat un poble de pas i obert. Aquí s’hi han quedat gent de tot arreu i no s’han imposat mai barreres infranquejables tal com ha passat amb altres pobles conqueridors que han imposat amb la creu i l’espasa les seves conviccions. L’única cosa que una gran majoria de catalans volen és que se’ls respectin els seus drets. I com que històricament no ha estat així, han decidit ser un poble sobirà. Per aquest motiu -i no pas per cap altre- el President Puigdemont i altres catalans estan en la situació que estan ( a la presó o a l’exili).

En el món ideal dels éssers humans hauríem de poder desplaçar-nos d'un lloc a un altre sense més impediment que el cost del transport i l'esforç o cost que això impliqui. També canviar de residència, quedar-se a viure on un vulgui i pel temps que a un li plagui. Però és possible que mai hagi estat així i ni en temps de Jesucrist era tan simple, tot i que en aquesta època el món tenia una població moltíssim menor a l'actual, estimada en només uns 300 milions d'habitants. Les fronteres més o menys formals ja tenien uns 3 mil anys. Es respectaven o hi havia guerra. L'home, com alguns altres animals és, entre altres coses, un animal territorial que s'arrela i té tendència a tornar allà on s’han criat o a buscar llocs nous si en té molta necessitat. Ja de molt antic veiem com s'apropia de la cova o del terreny i el defensa. Sap que aquell espai on habita és seu, o almenys així ho considera. Allà forjarà la seva llar i tindrà la seva descendència; per sobreviure, defensarà el que creu ser seu, encara que l’hagi pres a algú altre. En general, tendeix a viure en societat, la qual s'organitza amb aquests mateixos fins, primer en petites bandes, després en tribus i finalment en nacions.

Per defensar el seu terrer, la seva forma de viure, el seu benestar i cultura van existir diverses opcions. Entre elles, conquerir el veí i sotmetre’l o protegir-se amb muralles. Els castells, les fortaleses, les muralles, abunden en les societats més antigues. La més emblemàtica segueix sent la xinesa (5000 km) construïda en etapes, entre els anys 600 a.C. i 300 d.C., per protegir l'Imperi dels mongols. Una altra muralla va ser el Mur d'Adrià (118 km), aixecada en els anys 122 i 124 a Gran Bretanya, per defensar el sud d'Anglaterra. Amb la mateixa finalitat, en els nostres temps es van aixecar els murs a Ceuta i Melilla, per evitar els africans que volen entrar a Europa via Espanya. Estem veient tot sovint tremendes imatges de gent escalant els filferros de pua, mirant d’entrar de la manera que sigui a una Europa ideal.

Aquesta llarga introducció em porta on volia arribar. Per tal de fer una petita reflexió sobre aquest espinós tema és bo fer una distinció en el tema dels murs. N’hi ha de dos tipus: Uns per impedir que surti la gent, i uns altres per evitar que entri.

El primer cas s'assembla a una presó. Exemple d'això va ser el Mur de Berlín per impedir el pas dels que hi vivien i que volguessin escapar del "paradís dels treballadors". Un mur que va deixar centenars de morts. O el cas de Cuba, una illa en la qual els qui desitgen marxar el règim els ho impossibilita amb traves de tota mena. Els més desesperats i valents han hagut de desafiar el mar, la fosca nit, els delators, les llanxes patrulleres que en cas d'abordar-los els porten a acabar tancats a la presó, les avionetes que els metrallen, els corrents marins, les tempestes, els taurons, la set i la fam. Molts han mort d'aquesta manera i alguns han pogut aconseguir el seu somni de llibertat.

El segon cas, és per protegir-se dels que volen entrar. És el que van construir els xinesos, els romans a Gran Bretanya, els jueus a Jerusalem, etc. i ara el que vol acabar de construir Donald Trump. La idea no és gens fàcil per als que volen entrar, però no deixa de tenir una lògica pràctica. A tot arreu hi ha llocs/controls fronterers, s'exigeixen passaports, visats, hi ha els oficials d'emigració, els guardacostes, la gendarmeria, l'exèrcit. Els EUA és una nació a la qual són molts els que hi volen entrar per treballar, per guanyar diners, per enviar-remeses a les seves famílies i per poder-s’hi establir per viure. Tot i les dificultats per entrar als nous territoris la gent ho intenta perquè esperen trobar millors condicions de vida o més llibertat que en els seus països d'origen. Per la seva banda, els ciutadans nadius temen pels drets adquirits, pels seus llocs de treball i perquè el benestar acumulat se'ls dilueixi.

Una altra qüestió és que aquests murs siguin una barrera efectiva. Segurament seran escalat, franquejats a través d'esvorancs o per túnels, entraran amb visats de turista i es quedaran il·legalment, ho faran per mar o caminant a través de les fronteres d’altres països. Difícilment es podran impedir els fluxos immigratoris i les solucions passen per altres camins més humans i més racionals. La solució ha de venir perquè aquests països siguin capaços de retenir els seus ciutadans, no amb murs, sinó oferint un marc institucional que no expulsi a la gent. Amb desenvolupament i bones oportunitats de creixement i benestar. I els països rics hi han d’ajudar perquè la terra és de tots i tots estem embarcats al mateix vaixell encara que sembla que no ens n'adonem.

dilluns, 26 de març de 2018

SETMANA SANTA






SETMANA SANTA

Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons.

David Jou Mirabent. 2018

dissabte, 24 de març de 2018

Catalunya, la ignomínia està en marxa!



L'1dex és un diari suís. GABRIEL LAFLÈCHE és un col·laborador habitual que hi ha escrit un duríssim article titulat CATALOGNE. L'IGNOMINIE EST EN MARCHE on explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d'una manera o altra..
Clicant AQUÍ podreu llegir l'article traduït al castellà.
-----------------------
TEXT ÍNTEGRE DE L'ARTICLE

Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?
Bàsicament, l’espanyol és en l’inconscient col·lectiu, el que ha aixafat les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un soldat orgullós de les seves batalles. A més, l’espanyol, segons ell, mai ha conegut una derrota. Algunes decepcions, si de cas. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser a l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació del que ha sotmès. Si ell és un home, un bou o un molí, és el mateix. Ell ha conquerit, ell és fort i valent! Si la baralla va ser desigual, ridícula o burlesca no li importa. El seu objectiu és mostrar la seva vàlua rebaixant l’orgull del derrotat. I si perd una batalla? Ell mateix esborra l’esdeveniment de la seva memòria i història. L’espanyol és un personatge de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que millor s’ajusta a aquesta descripció és Castella o el govern de Madrid. D’aquí prové l’olor pestilent de la testosterona. No obstant això, una constant és notable: Castro va ser gallec, Franco va ser gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Oh, no, no ell! Ell era austríac “Els espanyols” són els països de la posta del sol, com deien els romans. Seria el país on anem a fer la migdiada?, com el govern de Madrid.

I el català, qui és?
El seu llegat històric el converteix en un comerciant. El fenici, el venecià de la península Ibèrica. En primer lloc perquè el seu dret consuetudinari d’herència el va obligar a convertir-se en un: el dret de “l’heroi”, són només els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als cadets a establir-se a la ciutat i convertir-se en burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es torna més dens a Catalunya. Quan Castella va provocar la caiguda del monopoli del comerç amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya es va beneficiar de l’auge econòmic. A més, el decret de Felip V que prohibeix als catalans fer política només reforça aquest activisme econòmic i intel·lectual.
Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris de tota la conca mediterrània fan d’aquesta regió un recés de pau per a molts pobles. Aquesta elaboració i aquestes migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. Per exemple: durant la inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.

Llavors, com poden coexistir dues societats, dues mentalitats tan diametralment diferents?
Un, jeràrquic i absolutista, en què la gent té por el poder i compleix amb les regles, que no va viure la Revolució Industrial, que va dirigir la Contrareforma i va ignorar la Il·lustració. I l’altre compost per comerciants, artesans i joglars, en què el poder és “pactisé”, que va viure la revolució del mercat i després la Revolució Industrial, que va practicar la tolerància, va estimular la innovació i convertir la democràcia en una realitat natural i compartit.
El que està succeint avui a Catalunya és el malson del conqueridor: les persones a les quals tracta de subjugar l’estat espanyol es resisteixen i es neguen a sotmetre. Per tant, l’estat espanyol tracta d’aplicar les tècniques rebels que ell entén i que funcionarien en si mateix: sotmetre a la violència i la humiliació.

La humiliació …
Establerta en institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta violència insidiosa, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’estat però també legalitzada per l’estat. Ara es permet als mitjans de comunicació, polítics i gent del carrer, intimidar, insultar i menysprear als catalans. Com en el franquisme complet. Un temps beneït pel govern actual, ja que va permetre que tots menyspreessin i oprimissin a l’altre de manera legal. Per obligar als catalans diàriament a acceptar com s’han de sotmetre a la condescendència més despectiva. En la forma del racisme més desagradable.

Sabies que?
En el període franquista, es van prohibir altres idiomes que no fossin el castellà. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, basc, gallec, es contestava de la manera més mal educada: “Hablame cristiano!”Aquesta història explica la diferència entre el conquistador i el bàrbar. El mateix succeeix en l’actualitat.
Avui, aquest tipus de pràctica novament es permet. Segons Ramon Blázquez, l’allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 va ser programada pel govern. És persistent i violent a la premsa, especialment en la televisió i en les xarxes socials. Fins i tot el País Basc, va dir, durant els períodes d’atacs terroristes més violents, no ha patit aquest tipus d’assetjament, humiliació, insults, desqualificacions i insults.
Hi ha dues cares en aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Aquest és l’insult i el menyspreu públic quan escoltes Ana Rosa Quintana a dir de l’exvicepresident del Govern català, Oriol Junqueras “capoll” o quan Eduardo Inda qualifica l’expresident del govern català, Carles Puigdemont a “merda”. A això se sumen tots els altaveus de dubtosa qualitat i els diversos fòrums de discussió o d’entreteniment que s’involucren en una cursa a l’insult i la ignomínia.
La segona cara d’aquesta vergonya, i potser la pitjor, és la manipulació dels mitjans. Fortament orquestrat a la premsa, articles d’opinió, editorials i expandiu en excés en totes les agències de notícies. Coordinat com ha de ser, el repertori anticatalà és força unànime en els termes utilitzats: desafiament d’independència, cop, consulta il·legal, l’adoctrinament contra el govern central, …. La violència dels atacs, la forma descarada es veu cada dia i la permissivitat de les autoritats a aquesta noble causa genera moltes denúncies penals per difamació, mostra de què manera el govern Madrid va decidir enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Davant aquest desig medieval de perdre el seu honor davant l’enemic, reconeixem la impotència i la debilitat del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per matar el poble català humiliant, no s’adona que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, cautelosos i resistents. Han passat tres-cents anys des que l’espanyol va intentar doblegar-la primera vegada. Però és ineludible: Catalunya serà independent o no ho serà. Els catalans estan aferrats a la idea de república tant com els espanyols a la dictadura. Els catalans saben, i especialment senten profundament en les seves ànimes, que la seva salvació està en la independència. No podran viure a Espanya perquè el seu govern sempre els tractarà com una colònia. Els catalans saben que algun dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i respecte a tots aquells que vulguin ser catalans.
I els espanyols també ho saben …


dimecres, 21 de març de 2018

Mangantes



"MANGANTE" és una paraula provinent del llenguatge caló, que és la llengua mixta que ha anat sorgint del contacte entre el castellà i la llengua romaní al llarg dels últims sis segles.
Segons el diccionari el verb "MANGAR" significa "robar, furtar, estafar o agafar alguna cosa amb engany"; i "MANGANTE" és equivalent a "pocavergonya i a persona menyspreable sense ofici ni benefici".

En la foto podem veure com aquests mangantes del PP van posar la seva seu al lloc més adient. El millor lloc que podien trobar era damunt d'aquesta coneguda cadena de botigues de roba i, per tant, podem fer fàcilment una bona associació d'idees: PP=MANGO.

De la mateixa manera que l'insigne filòleg i lexicòleg Julio Casares, afirmava que el caló és un veritable llenguatge natural que fan servirhabitualment els gitanos, també podem dir que la forma natural que fa servir el PP és el "mangoneo", el frau, el robatori descarat i la pocavergonya és el seu natural fer en el dia a dia. No hi ha cap més partit a tot Europa que tingui tants cassos de corrupció com ells. I els jutges, de moment, veiem que fan els ulls molt grossos i s'han convertit en els seus naturals protectors i còmplices. Ningú sap qui és aquell "M. Rajoy" dels papers de Bàrcenas i, de moment, poquets -ben poquests- han anat a la presó per corrupció (i, si hi han anat, en surten prou ràpid, a fe de Déu!). Els judicis s'allarguen, desapareixen proves, es cremen arxius, s'asclen ordinadors a cops de martell i no passa res. 

Però, això sí, mentrestant s'apressen els seus braços executors a posar a la garjola, ràpidament, de forma totalment injusta i sense judici previindependentistes catalans.

El que dèiem: uns solemnes mangantes en totes les seves accepcions de la paraula. 


dijous, 15 de març de 2018

Parlem de drets humans?




Aquests dies toca parlar més del que seria necessari i convenient dels drets humans i d’algunes sentències del Tribunal de Drets Humans amb seu a Estrasburg contra l’Estat espanyol. I ja hem vist com han sortit alguns cavernícoles que fan de periodistes o de polítics estirant-se els cabells, perdent els nervis de forma histèrica tot lamentant-se del que ells consideren un gran error i de les conseqüències de les dues recents sentències que aquest tribunal ha dictat. Una d'elles determina que hi va haver maltractaments a dos etarres mentre van estar sota custòdia de guàrdies civils. L'altra, de fa dos dies, estima que no és punible cremar fotos del rei espanyol, ja que tal acte està emparat pel dret d'opinió lliurement expressada i que no és proporcionada la condemna penal a la presó els autors de la cremada de fotos. I en ambdues sentències s’obliga l'Estat a compensar econòmicament els afectats.

Els drets humans existeixen per protegir l'individu davant els abusos de poder i imposar l’obligació als Estats de procurar que es protegeixin, fet que no passa sempre i sembla que cada dia surten més autoritats il·luminades que desafien tranquil·lament i sense cap mena de rubor aquest concepte universal. Posen per davant dels drets humans conceptes com «unidat de la pàtria» i coses semblants. Amb l’excusa de la crisi econòmica, del terrorisme, la inseguretat o qualsevol altra cosa, avança perillosament la retallada de drets a certes minories o als opositors de les seves idees.

En els darrers temps això era molt evident a altres parts del món, però no era tan freqüent a Europa. A Amèrica Llatina tenim exemples palpables amb els règims militars del Con Sud, amb els Castro, amb Alberto Fujimori, amb Rafael Correa, amb Nicolás Maduro i alguns altres. I, si repassem una mica la història trobarem que els demagogs del passat eren els feixistes, els comunistes i altres que pretenien saber què era el que li convenia a la majoria, per acabar aixafant l’individu.

A Espanya s’ha fet tants passos enrere en el tema de drets humans que no sé pas on anirem a parar si seguim així. I la culpa no la té només aquest partit franquista en què s’ha convertit el PP, sinó que li donen un bon cop de mà altres partits que es diuen d’esquerra (PSOE) o lliberals (C’s) i altres que sembla que s’hagin tornat muts de cop (PODEMOS, IU). Passa que la interpretació dels drets humans plasmats en la Convenció de 1951, que és la que interpreta la Gran Sala d'Estrasburg, no coincideix amb el que en els diferents països que se sotmeten al tribunal es té per jurisprudencialment encertat. Per això existeix el TEDH. Sotmetre a la seva competència és obligat per formar part del Consell d'Europa i de la Unió Europea i, per tant, per estar com a membre en el més exclusiu club democràtic del món.

És clar que es pot discrepar de les sentències del TEDH. Com de les de qualsevol tribunal o jutjat. Això sí: amb arguments, no amb brams ideològics o emparats en la «rojigualda» o en un patriotisme espanyolista que fa fàstic. Consideren que aquestes sentències contràries als seus tribunals fereixen l’honor d’Espanya i qüestionen un poder judicial que fa aigües per tot arreu i molta pudor a podrit amb unes interpretacions de les llibertats i drets cada vegada més estrafetes i ridícules i gens ajustatades a dret (segons diuen algunes autoritats en la matèria). Darrerament sembla que a Espanya s’hagi per dut el seny judicial i polític. Un exemple: Estrasburg no té el mateix criteri sobre la presó provisional que el que sosté la jurisprudència dels tribunals espanyols. Els magistrats que dicten actuacions de presó provisional haurien de tenir molt presents aquestes diferències, com ho tenen nombrosos acadèmics i lletrats espanyols que considerem un disbarat que els Jordis, Junqueras i Forn romanguin en presó provisional.

Haurem d’esperar que Estrasburg hi posi mà i freni una mica aquest desgavell en què s’ha convertit la justícia espanyola.



diumenge, 11 de març de 2018

L'epidèmia de la solitud


Andrés Oppenheimer, un prestigiós periodista i escriptor argentí que fa anys que viu a EEUU, deia que quan va llegir la notícia de què la primera ministra britànica Theresa May va nomenar una Ministra de la Solitud la seva primera reacció va ser la de fer una sonora riallada. Però explica també que, després d’entrevistar alguns funcionaris britànics i alguns especialistes, ja no va riure més i va pensar que és una bona idea que molts altres països haurien de començar a estudiar seriosament i copiar-la tan aviat com puguin.

La solitud té una doble cara: per un costat ens fa por viure sols (o gairebé sols) i és una cosa que ens espanta una mica quan pensem en el nostre futur, tinguem fils o no, tinguem més o menys família. Ja sabem com rutllen les coses ara i com es preveu que rutllin de cara al futur. Ningú ens assegura en aquests moments poder estar més o menys ben cuidats en la nostra vellesa. Si hi pensem seriosament, a tots ens espanta una mica la solitud. Però, per un altre costat, tots sentim la necessitat d’alguns moments de solitud i fins i tot algunes persones l’elegeixen com a forma de vida i s’hi troben còmodes en aquesta situació.

No podem negar que hi ha una epidèmia de solitud al món i el problema empitjorarà a mesura que l’expectativa de vida creix. Cada dia hi ha més persones que viuen soles i que es refugien a Facebook i altres xarxes socials per fugir-ne una mica. Però també és veritat que es dóna la paradoxa de que algunes persones tenen desenes d’amics virtuals però no en tenen cap de real.

La soledat produeix depressió i altres malalties que costen als països un ronyó en despeses de salut pública. El nomenament de Tracey Crouch com a Ministra de la Solitud del Regne Unit té com a objectiu combatre la solitud i ajudar al govern a estalviar en despeses de salut. "La solitud destrueix vides, i li costa a l'erari públic una gran quantitat de diners", va dir en una entrevista Sir Simon McDonald, cap del Servei Diplomàtic del Regne Unit. "Així que aquesta nova ministra estarà coordinant la política d'habitatge, la política social, la política de salut, la política educativa, per donar suport als programes que ajudin als que estan sols".

Segons McDonald apunta que hi ha moltes coses simples que pot fer el govern per combatre la soledat, com fer un ús més efectiu dels llocs públics ja existents per la gent gran i els centres juvenils. Alguns estudis han demostrat que la soledat produeix estrès i que pot ser tan perjudicial per a la salut com fumar, o beure en excés. Som animals socials, i no comunicar-nos amb els nostres semblants té efectes perillosos en la nostra salut.

Entre els joves, l'addicció a la tecnologia està causant no només aïllament social sinó també trastorns d'atenció, depressió, ansietat i idees suïcides, segons una nova campanya privada nord-americana contra l'addicció tecnològica anomenada "La veritat sobre la tecnologia". La meitat dels adolescents es consideren addictes als seus dispositius mòbils, i el 60 per cent dels pares senten que els seus fills són addictes a les xarxes socials, segons un informe de l'organització Common Sense.

Què poden fer els països per combatre la soledat de la gent, a més de ressuscitar centres comunitaris infrautilitzats?
Facundo Manes, un conegut neuròleg, neurocientífic i escriptor argentí, proposa una idea interessant: fer que la gent solitària faci treball voluntari. En altres paraules: ajudem-los a fer que puguin treballar junts per bones causes, i al mateix temps se sentin menys sols."El treball voluntari és molt important, perquè tots necessitem un propòsit a la vida i ser altruista activa certes parts del cervell que produeixen plaer, en forma semblant a quan la gent consumeix cocaïna, o menja una hamburguesa amb formatge, o guanya diners".Manes ha afegit que a menys que eduquem a la gent perquè romangui activa i tingui un propòsit a la vida, "els governs hauran de pagar totes les complicacions de salut que sorgeixen quan les persones porten vides passives".

Hi ha molts exemples de comportaments altruistes entre animals com formigues, abelles i fins i tot goril·les, el que ha portat a alguns científics a concloure que pot ser que els humans siguem biològicament altruistes. Llavors, per què no aprofitar això i convertir l'altruisme en una eina per ajudar a combatre la solitud? Potser ha arribat l’hora d'experimentar amb noves idees, per més boges que semblin, per combatre-la.