dijous, 22 de febrer de 2018

A POR ELLOS!


En homenatge al gran Forges, que ha mort aquesta matinada i que ha sabut retratar tant bé aquesta Escanya cada cop més surrealista...


----------------------------------------------

L’expressió «A por ellos!» expressa més coses del que sembla. I encara n’expresa més si mirem qui la pronuncia. Ja hem vist que darrerament la vomita molta gent de pensament, paraula i obra. A vegades no s’atreveixen a pronunciar-la obertament però internament la pensen molt sovint i se’ls nota les ganes que ens tenen als independentistes. Des del mateix discurs que va fer el rei, fins a polítics, jutges, periodistes i gent de tota mena. L’«ellos» es refereix als independentistes catalans, però també a altres coses que, a poc a poc, veiem com va sortint en forma d’expressions que van deixant anar com si fos escuma de la boca de gos rabiós.


L’«A por ellos» es refereix a les ganes que tenen que desaparegui TV3, a liquidar la immersió lingüística, les institucions culturals i tot allò que no sintonitza prou amb la seva merdosa i curta de gambals forma de pensar. Volen aprofitar el 155 per dur a terme tant extermini com puguin i amb el menor temps possible. Han d’anar de pressa i aprofitar l’ocasió, tal com la van aprofitar amb la retirada de les obres d’art del Museu de Lleida. Acabo de llegir que el programa d’ahir d’El foraster seria el darrer perquè no hi ha diners per a fer-ne més. S’han inventat aquest nou reglament de l’IVA -aplicat selectivament a qui els sembla i canviant les regles de joc a mig partit- com a eina infal·lible per destrossar algunes indústries culturals catalanes que els fan nosa. Teatres, festivals o mitjans de comunicació que no els siguin afins patiran de valent per poder subsistir. Ja hem vist que alguns ja han anunciat que no poden seguir les programacions per culpa d’aquest IVA inventat a corre-cuita. A TV3 ja han cancel·lat Tarda oberta i veurem fins quan podrà aguantar aquest gran programa en què s’ha convertit Preguntes freqüents. Els grans damnificats seran les productores externes que per falta de diners veuran minvada la seva participació a TVC. El sector audiovisual català, prou potent i prou bo per a guanyar premis arreu, les passarà malament, vistes les males intencions que porta aquest partit compost de mala gent i mala llet que a Catalunya només ha tret quatre escons i que són cada dia més residuals. Però com que manen a Madrid...

Al capdavant de tota aquesta púrria hi ha un personatge sinistre del PP català «alt i gros com un talòs» que sembla que parli amb un pinyol de préssec a la boca i que només fa servir la llengua per insultar i menysprear. Encara no sé per quin motiu el van triar, si no és per allò que diuen els castellans del «ande o no ande, el caballo que sea bien grande".Un personatge que l'única cosa que ha fet a la vida ha estat jugar a bàsquet de jovenet, que no ha acabat cap estudi universitari i que s’ha dedicat tota la vida només a la política no hauria d’obrir la boca en segons quins temes perquè el seu nivell intel·lectual no li permet dir una frase amb cert sentit i coherència i, això sí, moltes ruqueries com bé saben els ciutadans de Badalona que van haver d’aguantar-lo com alcalde.





dilluns, 19 de febrer de 2018

L'imperi de la llei. De quina llei?



Quan escoltem alguns polítics del PP o de Ciudadanos parlant de "l'imperi de la llei", del fet que "tots som iguals davant de la llei", o expressions semblants, em poso a riure per no posar-me nerviós. Tothom que dins del cap hi tingui un trosset de cervell -no en cal gaire, només una mica- s'adona que el dret i la llei en aquesta España de pandereta es fa servir a gust i al servei d'uns quants. Per dir-ho d'alguna manera: l'única llei que fan servir d'un temps ençà és la llei de l'embut.

L'expressió popular “Llei de l'embut” fa referència a una injustícia sorgida en alguna confrontació o disputa, en la qual una de les parts rep un tracte més avantatjós que l’altra. O sigui: que la llei es trona per art d’encantament ampla per alguns i estreta, molt estreta, per alguns altres. Estreta, interpretable, feta a mida i, pel que es veu, aplicada des d’un punt de vista polític i no pas legal. Alguns jutges espanyols amb una ideologia de dretes que fa feredat (alguns exemplars fins i tot han estat afiliats al PP) fan servir, sense cap mena de rubor ni de vergonya, una doble vara d’amidar. Molt severs amb alguns i màniga ampla per altres.


El poeta argentí José Hernández, en el seu llarg poema Martín Fierro, fa una descripció magistral del concepte de “doble vara”:


"La ley es tela de araña,
y en mi ignorancia lo explico,
no la tema el hombre rico,
no la tema el que mande,
pues la rompe el bicho grande
y sólo enrieda a los chicos.


Es la ley como la lluvia,
nunca puede ser pareja,
el que la aguanta se queja,
más el asunto es sencillo,
la ley es como el cuchillo,
no ofende a quien lo maneja.


Le suelen llamar espada
y el nombre le sienta bien,
los que la manejan ven
en dónde han de dar el tajo,
le cae a quién se halle abajo,
y corta sin ver a quién.


Hay muchos que son doctores,
y de su ciencia no dudo,
mas yo que soy hombre rudo,
y aunque de esto poco entiendo
diariamente estoy viendo
que aplican la del embudo".
Martín Fierro. José Hernández.


Aquesta llei de l’embut fins i tot l’apliquen els funcionaris de presons, no sé si amb indicacions directes d'algun superior o per decisió personal. La qüestió és que a l’hora de fer arribar paquets o cartes als presos polítics catalans actuen de la manera que els sembla i fins i tot actuen il·legalment sense cap mena de por de què algú els piqui el crostó. Amb els presos polítics catalans tot s’hi val...

Ho llegíem aquesta mateixa setmana: l’ex-dirigent d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira va envia una Bíblia a Oriol Junqueras, però la presó d’Estremera no la va acceptar. Tot i que des del centre penitenciari havien assegurat, abans de la tramesa del llibre, que no hi hauria cap problema perquè Junqueras el pogués rebre, el cert és que han tornat la Bíblia a l’empresa de missatgeria amb el pretext que no duia ‘la paraula clau’, imprescindible per a fer-ne el lliurament i de la qual no havien parlat en cap moment que en fos un requisit previ.
Segons que ha explicat Carod-Rovira a VilaWeb, es tracta de la darrera edició de la Bíblia en català, publicada l’octubre passat, amb disseny de Daniel Giralt-Miracle i editada pels protestants, amb motiu dels 500 anys de la reforma protestant. Aquesta edició anava precedida d’alguns estudis introductoris, entre els quals un del mateix Carod-Rovira, ja que és especialista en la història del protestantisme i havia escrit una dedicatòria per Junqueras, de confessió catòlica: ‘Perquè et faci companyia, en plena foscor, camí d’un “cel nou i una terra nova”. Una abraçada’.

Un altre cas: Rafa Homet, regidor d’ERC a Castellar del Vallès, li va enviar a Jordi Cuixart un llibre. Però el pitjor de tot és que, més enllà de no passar el control, els treballadors de Correos o de Soto del Real van deixar com a regalet una bandera espanyola enganxada al paquet i l’adreça tota guixada. No és la primera vegada que paquets enviats als presos polítics es retornen malmesos. Un home va denunciar al desembre que li havien retornat trencat un pessebre que havia enviat a Oriol Junqueras i Joaquim Forn, i els funcionaris de la Generalitat s’han trobat que algunes de les seves cartes no havien arribat a Estremera.

Jo faig una pregunta: aquesta mena d’actuacions creieu que són normals en un estat de dret?. No serien sancionables aquests abusos en situacions normals? Els jutges, tan primmirats en altres moments, no hi tenen res a dir? Preguntes que malauradament quedaran sense resposta, però que evidencien en quina classe d’Estat vivim i quina llei es fa servir. I la resposta la podem donar sense embuts: la llei que impera a l’ estat espanyol, per vergonya seva, és la llei de l’embut!

divendres, 16 de febrer de 2018

En el nom del Pere




Avui el bisbe PERE CASALDÀLIGA fa 90 anys. 
Un dels textos més bonics que he llegit aquests dies és aquest del David Fernàndez que us poso a continuació.
Per molts anys bisbe Pere!

----------------------------------

«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»
Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)
Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.
Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.
A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.
Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.
Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.
Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.
Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:
«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.
DAVID FERNÀNDEZ

dilluns, 12 de febrer de 2018

Governats per gent malalta


Espanya s’està convertint en una «patocràcia». Una gent anormal, malalta, s’ha fet amb el poder, i no el deixaran anar fins que la societat reaccioni i els faci fora amb una puntada al cul, una cosa difícil de que succeeixi perquè la societat està anestesiada, adormida. Com si algú els hagués donat alguna substància estupefaent que no els deixa veure el que està succeint davant dels seus morros. El concepte de «patocràcia», significa literalment, "el poder en mans de persones i grups patològics". És una aportació original d’Andrew M.Lobaczewski, un psiquiatre polonès, que descriu el procés pel qual un grup de persones amb patologies diverses es fan amb el control social i el poder a tot tipus d'organitzacions.

Aquests dies, llegint un article d’aquest senyor, estava pensant amb els governants espanyols del PP i tot el muntatge que durant aquests darrers anys han anat construint el seu entorn per tal de poder dur a terme els seus plans maquiavèl·lics i esbojarrats contra Catalunya que ha culminat amb un aberrant 155 proposat i acceptat per una part de la societat espanyola com si res. Una ignomínia de la qual potser algun dia alguns se n’hauran d’avergonyir. Quan sento aquests malalts del PP (als que s’hi han afegit i els han donat ales una altres malalts del PSOE i de Ciudadanos) que diuen que el 155 durarà tan temps com faci falta mentre no posem a Catalunya un govern del seu gust ho lligava amb un fet que va passar l’any 1938.

El 1938 es va celebrar la Conferència de Munic, on els signants del pacte que va sorgir allà (França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia) van acordar permetre a l'Alemanya nazi annexionar-se els Sudets, una part del territori de Txecoslovàquia,sense convidar a participar en aquestes converses el seu president. Aquesta reunió va suposar la culminació de la política exterior del llavors Primer Ministre del Regne Unit, Neville Chamberlain, coneguda generalment com a política d'apaivagament (appeasement policy), que pretenia salvaguardar la pau mundial cedint a les exigències expansionistes d'Adolf Hitler. Al seu retorn a Anglaterra després de la signatura de l'acord, va tractar de convèncer la ciutadania que cedint en part a les pretensions del règim nazi havia aconseguit evitar un mal major. «Porto la Pau d'aquest segle», va dir-los Neville Chamberlain.

Winston Churchill, per la seva banda, criticava durament la política antibel·licista i d'apaivagament de Chamberlain, advocant per la necessitat d'enfortir militarment Gran Bretanya tot veient els moviments que estava realitzant Hitler. Quan el primer ministre va tornar de la Conferència de Munic, Churchill va predir: «Us han donat a triar entre la indignitat i la guerra; heu escollit la indignitat, però tindreu també la guerra». Només 18 mesos després de la signatura de l'acord esclatava la Segona Guerra Mundial i la política d'apaivagament s'enfonsava en el descrèdit. Des de llavors, Chamberlain donaria suport a la política del seu successor al govern britànic, el propi Churchill.

Aquest mafiós PP proposa als catalans la disjuntiva d’un Govern del seu gust o bé la continuació del 155. I jo veig clar que si cedim a les pretensions d’aquests corruptes, tramposos i malvats tindrem «la indignitat i la guerra (que traduït vol dir: la indignitat d’haver-se d’abaixar els pantalons i el 155 en forma de govern autonòmic intervingut). O sigui, que poca cosa hi guanyarem i hi haurem perdut molt: haurem perdut la dignitat pel camí.

divendres, 9 de febrer de 2018

TVE: la pocavergonya feta tele!



He rebut, suposo que com tots els pensionistes, l’optimista carta de la ministra Fàtima Báñez amb la gran notícia de que ens apugen la pensió un 0’25%. Ja veurem fins quan podran aguantar i si tardarem molt temps que ens diguin que d’augments res de res… He estat durant una setmana a l’Argarve, al sud de Portugal, en un d’aquests viatges de l’Imserso cada dia pitjor organitzats i en pitjors condicions, potser per les famoses retallades que, vulguis o no, arriben arreu i, per tant, també als jubilats. El viatge fins a Portugal va anar prou bé (AVE Lleida-Sevilla i bus Sevilla- Albufeira)i semblava que prometia una bona estada perquè va estar tot prou ben organitzat. En arribar ens van portar a dinar a un restaurant on ens van donar un menú discretet, però suficient. En arribar a l’hotel (un mastodont de 400 habitacions-apartaments), ja vam veure que la cosa no prometia gaire doncs tots ens queixàvem de que les habitacions eren molt fredes. A nosaltres ens en va tocar una que tenia un aparell d’aire condicionat que devia funcionar al 50 per cent i que va fer que ens constipéssim i mig ens engripéssim. Però la tornada encara va ser més terrible perquè ens van deixar tirats a l’estació de Sevilla durant més de dues hores amb el regal d’un pícnic que consistia en dos petits entrepans difícils d’empassar, una poma i una botelleta d’aigua.
Hi hauria unes quantes coses més per explicar, un altre dia ja en tornaríem a parlar si vingués a tomb. Avui voldria parlar de TVE, que era la única cadena de TV que es podia sintonitzar en castellà a l’hotel. Em sembla que era el canal internacional que aquesta cadena emet per satèl·lit. He de dir que jo -per principi i per salvaguarda de la meva salut mental i equilibri emocional- no miro mai els informatius d’aquesta cadena i, com a molt, algun programa molt concret que em pugui interessar. Allà vaig tenir ocasió de veure algun informatiu que, de tant partidista i favorable al PP, es convertia en un episodi quasi vomitiu. Sort en tenia del telèfon mòbil que em permetia poder veure altres canals i escoltar altres emissores.
En un dels programes que vaig tenir ocasió de veure entrevistaven a Josep Lluís Clèries. Eren el presentador i tres feres ferotges més que es notava que estaven disposats a cruspir-se’l de la manera que fos. Mentre anava veient els atacs despiadats que el pobre home va haver d’aguantar durant una bona estona, pensava que tenen tan poca vergonya que ja ni amaguen el partidisme i deuen pensar que això és el més normal. TV3, al seu costat, és un canal que els hauria de fer envermellir de vergonya, tot i que constantment la titllen de partidista i no sé quantes coses més.
Una bona colla de periodistes de TVE ja es van queixar públicament de la cobertura que van fer del referèndum a Catalunya i val dir que sentien vergonya de pertànyer a una casa que manipula d’aquesta manera. Recordaven llavors als dirigents de la casa «l’obligatorietat d’informar amb independència i pluralitat». Es veu que la queixa no devia arribar mai al lloc que corresponia perquè segueixen manipulant i aquí no passa res.
Què esperen els partits «d’esquerres» de presentar una moció de censura i fer fora del govern aquesta colla de corruptes indesitjables per tal de que aquesta España que tant veneren i tant s’estimen tingui una altra cara una mica més democràtica i presentable?.

dimarts, 23 de gener de 2018

Anys bons o anys dolents?

Expliquen que un famós escriptor estava assegut al seu despatx molt pensatiu. De cop, va agafar el seu bolígraf i va començar a escriure:
"L'any passat, em van operar i em van treure la vesícula i vaig haver-me de quedar al llit durant molt de temps.
Vaig complir 65 anys i em van obligar a jubilar-me de la meva feina a l’Editorial que m'apassionava. Hi havia passat 30 anys de la meva vida en aquesta Editorial.
També vaig haver d’experimentar el gran dolor de la mort del meu pare.
Durant el mateix període, el meu fill va suspendre els seus estudis de medicina a causa d'un accident de cotxe. Va haver d'estar ingressat a l'hospital, va haver d’estar diversos dies enguixat i el cotxe va quedar totalment destruït".
Al final va afegir: "Quin any tan horrible!"
Quan la dona de l'escriptor va entrar al despatx i va trobar al seu marit sumit en la tristesa, va llegir el que havia escrit i en silenci, va sortir de l'habitació. Al cap d’una estona, va tornar amb un altre full i el va col·locar al costat del que havia escrit el seu marit.
Ell, sorprès, va veure el nou full i es va trobar amb aquesta nota:
"L'any passat, per fi, em vaig poder deslliurar de la meva vesícula que m'havia estat fastiguejant durant anys.
Vaig complir els 65 anys amb bona salut i em vaig jubilar. Ara puc aprofitar el meu temps per escriure alguna cosa millor i amb més tranquil·litat.
El meu pare, a l'edat de 95 anys, sense dependre de ningú i sense cap malaltia important, va morir i va anar a reunir-se amb el Creador.
El mateix any el meu fill va rebre la benedicció de salvar la seva vida d'un accident de cotxe. El vehicle es va quedar destrossat però el meu fill va sortir viu i sense cap discapacitat".
Al final, la seva dona havia afegit amb lletra gran: "Tot va ser una immensa benedicció de Déu i li estic molt agraït que l'any acabés tan bé".
L'escriptor va pensar un moment i després, amb un gran somriure, va abraçar la seva dona amb afecte i li va donar les gràcies.

El darrer apunt que vaig escriure l’any passat portava com a títol MOLT MAL ANY AQUEST 2017. Si per una banda és cert tot allò que explicava allà i podia semblar que havia estat un molt mal any, també és cert que durant l’any passat vam tenir moltes coses bones i jo me les vaig descuidar al tinter totes. I ara m’adono que això no és bo ni és just i que hauria de rectificar-me a mi mateix. Com em va dir fa un parell de dies un cosí meu tenim moltes coses per criticar i, si ens hi posem, no acabaríem mai. Però també és cert que, si ens hi fixéssim una mica més, ens adonaríem que en el nostre dia a dia ens passen moltes coses, tan bones com dolentes; unes que ens agraden més i unes altres que menys. Però hauríem de saber que per sentir-nos mínimament feliços i en pau (que és el que tota persona aspira en aquesta vida) necessitem reconèixer i valorar en el just terme tant les coses bones com les dolentes. I m’he adonat que potser no som prou justos quan he llegit avui una reflexió del monjo benedictí argentí Mamerto Menapace (i que aprofito per recomanar aquí vivament als seus textos), que deia: «La meva percepció a mesura que em faig vell és que no hi ha anys dolents. Hi ha anys de forts aprenentatges i d'altres que són com un esbarjo, però dolents no ho són. Crec fermament que la forma en què s'hauria d'avaluar un any tindria més a veure amb si vam ser capaços d'estimar, de perdonar, de riure, d'aprendre coses noves, d'haver desafiat els nostres egos i els nostres aferraments. Per això, no hauríem de tenir por al sofriment ni al tan temut fracàs, perquè tots dos són només instàncies d'aprenentatge».

Ens costa molt d'entendre que la vida i la manera de viure-la depèn de nosaltres; la forma com acceptem les coses que no volem, depèn només del cultiu de la voluntat. Si no m'agrada la vida que tinc, hauré de desenvolupar les estratègies per canviar-la, però està en la meva voluntat el poder fer-ho. Ser feliç és una decisió, no ens oblidem d'això. Llavors, amb aquests criteris ens hauríem de preguntar tots què podem fer per poder construir un bon any. Cadascú de nosaltres estem en el camí i amb la possibilitat d'aprendre cada dia a ser millors i d'entendre que vam venir a a aquesta vida per tres coses:

1) per aprendre a estimar

2) per deixar empremta, i

3) per a ser feliços.

Potser la solució serà canviar d’ulleres i buscar-ne unes que tinguin una òptica més oberta i que ens eixamplin el nostre camp de visió. D’aquesta manera podrem veure els infinits matisos de què es compon la vida.



dissabte, 20 de gener de 2018

UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA'


UNA CONFERÈNCIA DE MATTHEW TREE. Ja aviso per endavant que és una mica llarga, però val la pena.

Conferència explicant Catalunya als estudiants americans. Forma part dels Emma Dialogues, del Col·lectiu Emma. La seguiren una cinquantena d'estudiants vinguts de les universitats més presitigioses del EUA a través dels Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB). 
En la conferència, Tree explica als estudiants el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d'ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l'independentisme.
----------------------------------------------------------------------


TRENTA-TRES ANYS VIVINT EN UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA' o 'EL PICNIC QUE HAVIA DE TENIR LLOC' (Mattew Tree)


He estat en contacte amb Catalunya durant 40 anys,33 dels quals hi he viscut. Per tant,crec que tinc el dret de parlar de Catalunya des d'un punt de vista purament personal. Al cap i a la fi, Catalunya ha ocupat una part de la meva vida més llarga que la viscuda a Londres, la ciutat on vaig néixer. Per diverses raons, Catalunya ha estat una font de fascinació sense fi. Els meus fills són catalans. I Catalunya, des de fa dècades fins al dia d'avui, ha estat l'únic lloc del planeta en què realment em sento com a casa.

Segurament mai no hauria arribat a conèixer Catalunya tan bé si no hagués estat per un casament inusual al registre civil de l'Ajuntament de Londres (el 1978, quan tenia 19 anys); el mestre de cerimònies era un barbut jovial que no prenia el nostre casament seriosament, perquè donava per descomptat que volíem casar-nos perquè la meva xicota espanyola – així jo pensava d'ella, aleshores – podria quedar-se al país. Tenia raó. (Espanya encara no havia entrat a la UE i la meva xicota havia rebut una visita recent de dos policies de paisà del departament d'immigració que li van dir que tenia dues setmanes per fer les maletes). Va ser una cerimònia ràpida, ja que els únics convidats eren els mateixos testimonis. La nostra idea era que el casament havia de ser un secret, però els matrimonis, com els assassinats, sempre s'acaben descobrint, tard o d'hora. Ella ho va comentar a la seva germana, la germana a la resta de la família, i al cap de pocs mesos vaig anar a Catalunya per primer cop, per conèixer els sogres. L'única pista que tenia pel que feia a la meva destinació era el llibre de George Orwell, 'Homenatge a Catalunya', (que no és pas cap homenatge a Catalunya) i un parell de coses que la meva dona m'havia dit sobre el fet que ella era catalana, un adjectiu que no em deia absolutament res. Això sí, tenia la sensació desagradable que allò de ser català era quelcom exclusiu, al qual –al contrari d'ella– jo no pertanyia. Em feia una mica gelós i tot. Potser, o potser no, sabia que el català era un idioma. No me'n recordo. Sí que estic segur que no tenia cap intenció d'aprendre'l. En general, les paraules català i Catalunya van donar peu a una mena de picor mental que no em molestava ni a rascar.

Tenia una certa por a l'hora de conèixer la família de la meva dona, ja que per a ells jo devia ser escandalosament jove. Però el seu germà gran, que em recollir de l'estació, va resultar ser un home del tot simpàtic, com la resta de la família. Això sí, una cosa va quedar clara de seguida: si volia conversar amb qualsevol persona que no fos la meva dona (en anglès) o el seu germà gran (en el meu francès defectuós) calia que aprengués si més no un dels dos idiomes que gairebé tothom parlava al poble. 

Aquesta va ser l'època en què el règim de Franco s'estava desfent, molt a poc a poc. Feia poc Tarradellas havia tornat a casa i estava negociant el segon Estatut d'Autonomia. Alguns dels botiguers havien catalanitzat els rètols dels seus establiments, però d'altres els havien deixat en castellà perquè creien que aviat hi hauria un cop d'estat i el català tornaria a ser prohibit. Aquesta precarietat lingüística havia creat una certa confusió entre els catalanoparlants (90% de la població, en aquest poble en concret). Per començar, ningú sabia com lletrejar en català perquè aquest idioma havia estat prohibit a l'escola, però tots hi escrivien de totes maneres, amb uns errors ortogràfics tan notables com inevitables. Anys de repressió els havien fet pessimistes pel que feia al futur del català, però a la vegada estaven orgullosos que havia sobreviscut tant. Quan van veure que jo estava intentant decidir quin idioma aprendre, català o espanyol, em deien que els encantaria si aprengués el català, però que seria un idioma mort abans de l'any 2000. (Pel que fa als mitjans, aviat vaig descobrir que només hi havia un diari en català, i que al circuit català de TVE, només s'emetien quatre programes de baix pressupost al migdia; a les notícies, les locals es podien explicar en català; les notícies internacionals s'havien d'explicar en castellà). I com que el català era la llengua per defecte de gairebé tothom que coneixia, vaig decidir aprendre aquest primer. Vaig tornar a Londres breument i a Londres vaig descobrir que un catedràtic de la universitat de Sheffield, Alan Yates, havia acabat de publicar un llibre que es deia i es diu 'Teach Yourself Catalan', cosa que em va semblar miraculosa ja que tenia la impressió que era l'única persona britànica que volia aprendre aquest idioma. Poc després, vaig tornar al poble per una estada de sis mesos. 

A primera vista el català em va semblar estrany, amb les seves combinacions complexes de pronoms febles ('L'hi dono') i verbs que de vegades acabaven en 'eix' (llegeixo) i de vegades no ('llanço'), amb els seus accents oberts i tancats, les seves ç i la dièresi; amb els seus partícips passats capriciosos i el seu pretèrit tan increïblement fàcil (vaig anar). Sonava rar, també, amb les seves elles ampul·loses ('ocell', 'lluna', 'Lluís Llach'); el seu exèrcit de monosíl·labs ('poc', 'foc', 'boc') i la xeix ('xiuxiuejar', 'xandall', 'xalar''). Sonava com una barreja d'ones que es trencaven contra la sorra i un cloquejar brusc. Mentrestant, començava a parlar amb la gent, la joventut de tota la qual havia transcorregut sota Franco; i llegia ficció en català per primer cop, cosa que em va ensenyar que el català també es parlava a València i Mallorca, entre d'altres llocs; mirava una història de Catalunya en què hi havia fotos de presidents catalans anteriors, de policia catalana, de bitllets de banc impresos en català, i a poc a poc se'm va acudir que alguna cosa inexplicablement equivocada i injusta havia tingut lloc en aquest racó d'Europa. Com era possible que tota aquesta història, tota aquesta literatura, tota aquesta gent que parlava aquesta llengua que cloquejava i esquitxava alhora no havien estat ni tan sols mencionades al país on vaig néixer? Com era possible que una cultura sencera hagués pogut ser amagada en plena vista de les generacions de turistes estrangers que havien inundat Catalunya durant les últimes tres dècades? Una cultura, pel que veia, que havia produït uns artistes de primera fila com ara Dalí i Miró, sense que ningú sabés que ells també havien pertangut a aquesta mateixa cultura catalana, una cultura que – com gairebé totes – havia absorbit influències estrangeres alhora que havia construït una xarxa íntima pròpia (Dalí que rebia lliçons de postura de Francesc Pujols; Miró que s'inspirava amb els poemes de Foix). Com ara possible que ningú que jo coneixia a Anglaterra, ningú tenia la més remota idea que tot això existia? El meu cunyat em va aclarir alguns detalls. No havia vist una senyera fins que tenia 14 anys, de tan prohibida que havia estat. Els llibres en català havien estat completament prohibits, amb l'excepció d'algun text religiós, al llarg de les primeres dècades de la dictadura; hi havia casos de gent llançada des dels tramvies per haver parlat en català, o apallissats per haver demanat el seu torn en una fleca en català (per esmentar dos exemples documentats). Al principi de la Transició, els polítics catalans no podien viatjar a l'estranger en una capacitat oficial i els grups de teatre catalans no podien fer gires internacionals amb cartells que indicaven que eren, precisament, grups de teatre catalans. El que vull dir amb tot plegat és que era obvi, totalment obvi fins i tot al noi poc viatjat i menys informat de 19 anys que jo era, que tot plegat era una immensa anomalia europea. Una anomalia, perquè havia estat reprimida amb una duresa que delatava una forta dosi d'odi per part de les autoritats centrals. I una anomalia, perquè si la catalanitat hagués sobreviscut fins al punt que continuava sent ben viva, era a causa de classes de català clandestines, penjaments de banderes clandestins, impremtes clandestines, biblioteques personals clandestines, xerrameca clandestina; havia sobreviscut perquè moltíssims catalans havien practicat la desobediència civil durant molts anys. Hi tenien la mà trencada. I hi havia una altra cosa que feia que Catalunya fos anòmala...

A finals dels anys seixanta, tres autocars van arribar al poble i en va baixar un poble andalús sencer: escenes semblants tenien lloc arreu de Catalunya fins a mitjan anys setanta. Al principi, aquest fenomen migratori va generar una actitud de 'nosaltres i ells', tant de part dels catalans com de la dels nouvinguts. Molts catalans fins i tot tenien problemes a l'hora d'entendre els accents del sud d'Espanya, i molts dels que provenien del sud, evidentment no entenien el català, i no tenien gaires possibilitats ni necessitats de fer-ho, atès que la majoria treballava en feines que cansaven força, i el fet que socialment, feien pinya (tal com feien els catalans diguem-ne nadius). I la supressió del català fins a finals del setanta tampoc no va ajudar gaire. Cada 'bàndol' tenia una actitud de sentir-se una mica superior a l'altre. Per exemple, era habitual que diversos clients de la pastisseria regida pels pares de la meva dona insistien que se'ls adrecés en castellà fins i tot quan no hi havia cap problema de comprensió (per exemple, una senyora a qui se li havia dit que tal pastís valia 'trenta pessetes' va insistir que li'n diguessin el preu en castellà: 'treinta pesetas'). D'altra banda, hi havia catalans que gastaven un cert esnobisme envers els nouvinguts, tot declarant que tenien poca cultura i poques possibilitats d'integrar-se. Feliçment, tot això ja començava a canviar. Hi havia cada cop més matrimonis mixtos. Els joves solien ser més inclusius que els seus pares i avis. (El meu cunyat em recomanar el llibre 'Els altres catalans', escrit originalment en castellà per un 'nouvingut' que ja havia passat uns quants anys a Catalunya: Paco Candel; diria que 'Els altres catalans –un best-seller en tota regla a Catalunya– va marcar el començament del desglaç entre els catalans 'nadius' i els que havien arribat feia relativament poc. 

La meva dona i jo ens van acabar separant –coses que passen– i vaig tornar a Londres durant quatre anys, on continuava llegint en català i parlant amb amics catalans que visitaven la ciutat. El 1984 –un altre títol “orwellià”- vaig tornar a Catalunya, concretament a Barcelona, solter i per un temps indefinit. Hi havia hagut força canvis. Hi havia una ràdio i una televisió públiques en llengua catalana. La Generalitat havia estat restaurada. Més gent parlava català i semblava que gairebé tothom l'entenia; o sigui, la tensió lingüística dels setanta anava desapareixent. Però des del punt de vista estranger Catalunya encara no existia. Els turistes solien anar cap a la costa, on una mena d'Espanya tòpica i falsa havia estat preparada especialment per a ells, sovint per empresaris catalans: “tablaos” mediocres, “souvenirs” tauromàquics, sangria a dojo. Quan els turistes s'arriscaven a visitar Barcelona, la gent els assenyalava, en part perquè n'hi havia tan pocs i en part perquè solien portar biquinis i banyadors...

L'actitud del govern central envers Catalunya variava, al meu punt de vista, entre una tolerància a contracor i restriccions descarades. Per exemple, Madrid va bloquejar el senyal del segon canal públic, el Canal 33 que es va haver d'emetre il·legalment fins que el govern central es va dignar a atorgar-lo una llicència. O bé, Madrid feia esforços persistents per reduir l'ús del català a les escoles. Un any després del 23-F, el govern va introduir la LOAPA, la Llei d'Harmonització del Procés Autonòmic, la funció de la qual era limitar les competències de les comunitats autònomes en general, i les de Catalunya en particular. Madrid volia fer veure, em va semblar, que mirava Catalunya amb una mena d'indiferència agressiva. L'arribada dels Jocs Olímpics va marcar un abans i després pel que feia a la relació de Catalunya amb el govern central i, de fet, amb el món sencer. La divisió fins aleshores latent entre Catalunya i Espanya va començar a mostrar-se. Quan el rei Juan Carlos va visitar l'estadi olímpic, el 1989, el van xiular. La Crida va fer el que va poder per penjar pancartes que deien FREEDOM FOR CATALONIA als llocs on hi havia més càmeres 9 de televisió. El català va ser el quart idioma oficial dels Jocs, malgrat que els senadors del PP van afirmar que això era 'anticonstitucional'. I quan la Generalitat va publicar una sèrie d'anuncis a uns mitjans internacionals que deien que Barcelona era el capital d'un país que es deia Catalunya, molts espanyols es van enfadar (cosa que dóna peu a una pregunta òbvia: per què?). 

Però potser la indicació més gran de la divisió entre Catalunya i Espanya van ser les audiències dels Jocs a la televisió: 2 milions a Catalunya, amb una població de sis milions; i vuit milions a Espanya, que tenia una població de 40 milions i escaig. I –és clar– hi havia la detenció de 25 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure –que ja s'havia auto-dissolt-; 17 de les quals van ser torturades, un fet que Madrid no va ni explicar ni va investigar. Una actitud que delatava una tolerància zero envers l'independentisme català que no encaixava gens amb la llibertat d'expressió de pensaments, creences i opinions aparentment protegida per la Constitució. A partir del 1992, un tipus diferent de turista va començar a visitar Barcelona: turistes diguem neoculturals que, tanmateix, criticaven tot allò català per què el veien com a nacionalista en sentit més dretà i xenòfob de la paraula. Tot el que és català perquè, segons ells, és 'nacionalista'. Qualsevol fet que contradeia aquesta idea fixa, o bé s'obviava o bé es rebutjava. Per exemple, en una festa vaig sentir com una noia anglesa que estava parlant amb una catalana, li va demanar el nom. En sentir que la catalana es deia Jordina, l'anglesa va dir 'No, no, dóna'm la versió espanyola del teu nom, si us plau'. O bé, una noia que vaig conèixer i que havia viscut dos anys a Barcelona, em va dir: 'No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya.' 

Aquest tipus de mentalitat tancadíssima – per no dir arrogant – era més que frustrant per qualsevol persona, com jo mateix, que parlava català, i coneixia la història de Catalunya i que llegia literatura en català. Em va semblar que aquesta gent vivia en un univers paral·lel, una realitat que jo no veia enlloc. I també sabia que el costat negatiu d'un cert catalanisme present als anys setanta - les queixes sobre els nouvinguts del sud etc. - estava a les acaballes. I que cada cop hi havia més independentistes catalans i que aquests solien ser d'esquerres i antiracistes i antifeixistes. La immensa majoria dels grups feixistes i racistes, d'altra banda, solien ser defensors a ultrança d'Espanya. A més a més, no podia sinó adonar-me que ara hi havia molta més gent nascuda fora de l'estat espanyol que havien après el català. Entre els amics i coneguts i saludats avui en dia, per exemple, conec catalanoparlants d'Holanda, Alemanya, Cuba, Perú, Eslovènia, Txèquia, Tanzània, Senegal, Guinea-Conakry, Itàlia, Grècia, Índia, Amèrica...i la Gran Bretanya. * Durant els primers anys del nou mil·lenni, alguna cosa començava a canviar al món polític català. L'Estatut d'aleshores, o sigui, el segon Estatut des dels anys trenta, s'havia tornat clarament insuficient, en bona part perquè Madrid constantment bloquejava les transferències de competències acordades o fins i tot utilitzava les queixes de petits grupuscles anticatalans per bloquejar competències ja transferides. Com se sap, tots els partits al parlament de Catalunya menys el PP van confegir un tercer Estatut d'Autonomia que en el seu format original hauria atorgat a Catalunya el mateix estatus semi-federal del qual Euskadi havia gaudit ja durant molts anys. Va ser aprovat per referèndum a Catalunya, ribotejat amb rialletes però aprovat per les Corts espanyoles, i després enviat pel PP i el Defensor del Poble, que era del PSOE, al Tribunal Constitucional, que va trigar quatre anys llargs per aniquilar-lo ben aniquilat. L'endemà, 1.100.000 persones van protestar als carrers de BCN sobre aquesta ingerència poc legal (segons l'article 152.2 de la Constitució, l'Estatut retocat hauria d'haver estat aprovat una segona vegada per referèndum a Catalunya). La manifestació va ser obviada tant pels mitjans espanyols com pels estrangers, tot i que va marcar el començament del creixement crucial del moviment independentista català. Com se sap, els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017 van veure una sèrie de manifestacions absolutament anòmales al continent europeu. Mai, però mai en la història sencera d'Europa, una població de set milions i mig d'habitants havia muntat manifestacions completament pacífiques d'entre un i dos milions de persones durant sis anys seguits. A més, mentre tot això passava, el 2014, la Generalitat va organitzar una consulta no-vinculant sobre la independència, legal segons l'article 144 de l'Estatut d'Autonomia. Un portaveu del govern central va dir, foteta, que en el cas que tingués lloc seria una 'barbacoa'. 

A la barbacoa, gairebé 2,500,000 persones van votar, 81% d'ells a favor de la independència. El periodista Pere Martí, que va publicar un llibre sobre la consulta, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que l'executiu espanyol s'havia quedat bocabadat, esbalaït i sense paraules. Al cap i la fi, la seva actitud sempre havia estat la de fer veure que a Catalunya no passava res alhora que asseguraven a líders europeus preocupats per les manifestacions, que, en les paraules del Sr. Rajoy: 'la immensa majoria de catalans volen romandre dins d'Espanya'. Més endavant Madrid va inhabilitar el president de Catalunya, Artur Mas, la vice-presidenta i la consellera d'ensenyament i els va imposar multes d'entre 24,000€ i 36,000€. Al setembre de 2017, els tres van rebre l'ordre de pagar una fiança de 5,2 milions d'euros al cap de poques setmanes, sota l'amenaça de l'embargament dels seus patrimonis. Que acaben de ser embargats, per cert. 

Mentrestant el nou president, Carles Puigdemont, va anunciar que l'única solució política a l'augment del vot independentista seria un referèndum vinculant. Va fer 18 intents formals de negociar aquest referèndum; Madrid no en volia ni parlar. De fet, va ser només després de la divuitena reunió – i això m'ho va explicar Puigdemont en persona – que Madrid finalment va creure que el parlament tiraria endavant amb el referèndum. Tot i això, fins a l'últim moment Madrid va fer veure que no estava gens preocupat, ja que, segons l'executiu del PP, que ho va proclamar a tort i a dret, no hi hauria cap referèndum.

Al 19 de setembre uns deu mil efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser traslladats a Catalunya. Van començar a fer ràtzies a impremtes i diaris locals, tot buscant urnes i paperetes. El 20 de setembre, van escorcollar diverses conselleries, tot detenint 14 funcionaris de la Generalitat que van portar, emmanillats, a la caserna de la Guàrdia Civil a BCN. Mentrestant, policies nacionals amb fusells de bales de goma (il·legals a Catalunya) van envoltar la seu de la CUP. Al setembre dia 29, el portaveu actual del “Gobierno”, Méndez de Vigo, va anunciar per enèsima vegada que no hi hauria cap referèndum però si la gent volia organitzar un pícnic, doncs endavant. El pícnic va tenir lloc a l'ú d'octubre. Mai en la història recent d'Europa, tanta gent pacífica havia fet pinya per protegir uns col·legis electorals d'unes forces d'ordre que no dubtava a utilitzar una violència policial impensable contra civils indefensos. A l'Europa occidental, si més no, no s'havia vist una brutalitat oficial semblant des de fa quatre dècades. Si la violència feia por, l'actitud dels representants de l'estat espanyol en feia encara més. Els polítics mentien pels descosits als mitjans afins i als periodistes estrangers, que no podien creure el que sentien, a saber: que la policia havia actuat correctament, que si hi havia hagut violència era perquè la gent l'havia 14 provocada, que només hi havia hagut dos ferits, que no hi havia hagut cap referèndum (de fet, 2,286,217 persones hi havien votat malgrat tot, 90,18% d'elles a favor de la independència). El rei espanyol, que va tenir una oportunitat perfecta per calmar els ànims, demanar disculpes per les ferides i els danys i tot seguit iniciar un diàleg, va resultar ser, al llarg d'un discurs autoritari i ple de mala bava que va xocar mitja Europa, un portaveu més del PP. En un intent d'evitar un empitjorament del conflicte, el president Puigdemont va intentar fer un pacte amb un Madrid que no va voler pactar res. 

Tot seguit, Puigdemont va autoritzar el parlament a prendre les mesures que considerés necessàries i d'aquí la declaració de la república catalana independent, el divendres 17 d'octubre. * Pel que fa a les seqüeles, tots les sabem: les indicacions que el govern central faria servir violència extrema en el cas que s'implementés la república; les detencions de líders cívics i consellers elegits democràticament; la fugida a l'exili del president i quatre consellers més, per internacionalitzar el conflicte; l'aplicació abusiva i il·legal de l'article 155 de la Constitució, que ha tancat el parlament, imposat eleccions autonòmiques, traslladat bens culturals, i que a poc a poc va posant en marxa investigacions dels Mossos d'Esquadra, dels alcaldes, dels funcionaris i dels periodistes dels mitjans públics, als quals s'han prohibit una tirallonga de frases que podrien ser interpretades com a declaracions polítiques, de la mateixa manera que s'han prohibit llaços grocs i fonts grogues. 

Catalunya ha deixat de somriure. Però el fet és que, tard o d'hora, el que havia de passar –el referèndum de l'ú d'octubre- ha acabat passant. Com més temps no es busca una solució seriosa a una situació anòmala –i dintre el marc de la democràcia espanyola i de la Unió Europea, Catalunya ha estat l'anomalia més gran de totes– la situació arribarà a un punt en què es torna més anòmala que mai. En què, per dir-ho així, la seva anormalitat esdevindrà tan visible, tan òbvia, tan palesa i evident i manifesta i palpable, que ningú no el pot ni obviar ni ignorar, per molt que facin veure que això és el que estan fent. I això és on som ara mateix. De fet, el que ha aconseguit l'anomenat Procés és que Catalunya sigui al mapa internacional, que arreu del planeta la gent s'ha assabentat de la seva existència, de la seva idiosincràsia i dels seus problemes. Una condició imprescindible per a la independència futura. Sota una dictadura com la de Franco, es pot amagar qualsevol cosa, fins que una democràcia posterior la tregui a la llum del dia. El problema és que Madrid mai no ha volgut, durant quaranta anys de simulada democràcia, treure la condició anòmala de Catalunya a la llum del dia. Tot el contrari: l'ha tractat com la gent de vegades tracta un pidolaire qualsevol: creient que si fas veure que ni el veus ni l'escoltes, desapareixerà. Però Catalunya no desapareixerà pas, en bona part perquè deu ser l'únic pidolaire del món que dóna més diners del que rep. D'aquí el gran error de Madrid, de tots els governs de Madrid: si no escoltes i no veus, no aprens res i acabes inventant explicacions que no tenen res a veure amb la realitat. L'explicació que Madrid està donant ara per l'explosió de desobediència civil democràtica que hi ha hagut recentment a Catalunya, és que és el resultat d'una conxorxa organitzada per quatre polítics radicals i que només cal eliminar aquests polítics perquè tot torni a ser com abans. Madrid no ha volgut veure ni escoltar que a Catalunya hi ha un moviment immens a favor de la independència: segurament l'únic de les seves característiques a tot Europa. Un moviment que consisteix en ciutadans provinents de totes les classes socials, de tots els orígens geogràfics, i d'edats ben diferents. Ciutadans com ara l'alcalde d'Esponellà, un poble de 456 habitants a la comarca del Pla de l'Estany. A l' ú d'octubre, a Esponellà, com arreu de Catalunya, els habitants i la gent dels pobles propers van envoltar el col·legi electoral per evitar que la policia hi entrés. Desenes d'efectius de la Guàrdia Civil van obrir-se camí entre la gent utilitzant la força, però l'urna ja havia estat amagada; van esbotzar les portes de l'ambulatori local, creient que l'urna hi era, però no. Mai no la van trobar. Dies després, en una conversa amb un periodista local, l'alcalde va dir: 'Ostres, però aquell dia hi havia tanta, tanta gent aquí. Més fins i tot que al nostre Dia de la Carbassa'. I Madrid creu que tot el que Catalunya necessita són cada cop més càstigs per fer front a 'radicals' indesitjables com l'alcalde d'Esponellà.