Avortar: de qui és el dret?

Espanya és un estat aconfessional segons diu la Constitució Espanyola: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”.( Article, 16,3). Deixem de banda la qüestió sempre discutida entre laïcitat i aconfessionalitat. Tampoc els experts s’acaben de posar d’acord en la interpretació d’aquest article de la Constitució. El que sí és cert, però, és que cap confessió religiosa té caràcter estatal i l’Estat hauria de tenir relacions d’igualtat amb totes les creences religioses i, a la vegada, hauria de respectar les reclamacions de col·lectius no creients que reclamen poder discutir altres coses com, per exemple, el finançament de l’ Església catòlica, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, l’avortament i altres qüestions.

Un Estat modern considero que hauria de ser laic. El que no pot ser és que un Estat vulgui imposar i fer obligatoris paràmetres, valors o creences propis d’una confessió religiosa per a tothom.  Una cosa és la llei moral i l’altra la llei civil. Per això tot el terrabastall que hi ha aquests dies amb la modificació restrictiva que el PP vol fer de la llei sobre l’avortament. Volen obligar legalment a tots els ciutadans a complir unes lleis que són més aviat de caràcter moral  i que no són compartides per molts ciutadans..Aquests ciutadans consideren injustes les modificacions a la llei que vol fer el PP i consideren que ens allunyen d’Europa i del que hauria de ser un Estat modern. Ja tenim, per tant, altre cop el conflicte al carrer.

A mi em sembla un greu error voler restringir i d’alguna manera amagar el problema de l’avortament. Perquè restringir-lo fins als límits que pretén el PP és amagar el cap sota l’ala i tapar el problema amb una manta per tal de que no es vegi. Però el problema hi serà igual i les conseqüències segurament que seran pitjors. ¿La solució està en prohibir o en ajudar i educar?. ¿No estarà més aviat en fer que aquest tràngol que passa qualsevol dona que hagi d’avortar el pugui passar acompanyada, aconsellada i que pugui prendre la decisió de forma lliure?. ¿Que l’avortament estigui ben regulat no és un dret de tota la societat i no només de la dona?. ¿No hi sortiríem guanyant tots amb una llei consensuada i acceptada per la majoria?. Són algunes de les preguntes que ens caldria fer.

Llegia en una pàgina xilena la notícia que l’ Uruguai no registra morts per avortament des que és legal. Explica aquesta notícia que entre desembre de 2012 i maig de 2013 hi va haver 2.550 avortaments legals, aproximadament 426 per mes. L’Uruguai s’ha convertit en un dels països amb taxa d'avortament més baixa del món  després que es presentessin les dades oficials d'interrupcions voluntàries d'embarassos en els primers sis mesos d’implementada la llei que regula aquesta pràctica. Explica el Ministeri de Salud Pública que no hi va haver morts de dones ni complicacions a causa d'aquestes pràctiques.

Explica la mateixa notícia que la política pública del Govern de l’ Uruguai tendeix a disminuir la pràctica d'avortaments voluntaris a partir de la despenalització, en base a l'educació sexual i reproductiva, la planificació familiar i l'anticoncepció, així com serveis integrals de salut sexual i reproductiva. Segons les dades del Ministeri de Salut Pública ( MSP ),10 de cada 1.000 dones d'entre 15 i 44 anys practica un avortament a l'Uruguai actualment. Aquestes xifres situen el país entre els que tenen millors indicadors, al nivell dels estats d'Europa occidental, que són els que tenen la taxa d'avortament legal més baixa de tot el món.  I una altra dada: pel que fa al registre fet pels serveis de salut dels avortaments realitzats, al desembre de 2012  (data en què es va aprovar la llei d'interrupció voluntària de l' embaràs) el 52% de les institucions van proporcionar les dades dels avortaments, mentre que al maig de 2013 ho van fer el 98% de les institucions.

¿Quina conclusió en trec jo de tot això? Haver d’avortar és en la majoria de casos una decisió difícil i complicada per una dona o per una família. Hem de reconèixer que la majoria no ho deuen fer pas per gust. Però encara ho serà més si se li posen mil impediments i es redueixen tant els supòsits que es fa molt difícil i, en alguns cassos impossible poder-ho fer. En aquestes situacions avortaran d’amagat i sense les condicions adequades. Potser les que tinguin diners podran anar a Londres -com es feia no fa tants anys-, però les que no tinguin mitjans ho faran de qualsevol manera, posant en risc moltes vegades la seva vida i la vida del nadó. La realitat i la tendència que s’imposa a la majoria de països no és la que pretén imposar el PP als seus “fidels” i als que no pensen com ells. No han entès encara que les lleis s’han de fer per a la majoria de ciutadans i no només per als de la seva corda...

Els famosos resums de l’any que s’acaba

Quan arriben en aquestes dates els mitjans de comunicació tenen el costum de fer els seus resums de les notícies que ells consideren més importants. No diré pas que sigui un mal costum i fins i tot ajuda a fer un repàs mental del que hem viscut els darrers mesos.

Però, si ens hi fixem una mica, veurem com cada mitjà tira l’aigua al seu molí i selecciona –i a vegades manipula- les notícies segons la seva conveniència. N’hi ha algunes, que per la seva importància intrínseca, coincidiran en tots els mitjans, però d’altres hom es podria preguntar per quins set sous figuren com a notícies destacades. La resposta és òbvia: normalment surten les coses que més convenen als interessos dels que manen, dels més grans i dels més poderosos en tots sentits: els països, les empreses, els mitjans, les economies, els governants que més poder tenen són els que imposen la seva llei sense cap mena de pudor. En voleu un exemple? Mireu el dibuix que encapçala aquest post en forma d’arbre. No és res més ni menys que els productes que més consumim tots plegats. No costa gaire d’adonar-se que estem en mans de 10 grans empreses multinacionals que fan de nosaltres quasi el que elles volen ( a no ser que fem un gran esforç per sortir de les seves ferotges grapes). A fi de comptes mengem i consumim els productes que ells volen i que quasi ens imposen sense que ens en adonem de manera molt ben estudiada i amb les formes més sofisticades que ens puguem imaginar

I així en tot. Els mitjans ens diran que les grans notícies d’aquest any han estat, per exemple,  la renúncia sorprenent de Benet XVI i l’elecció del Papa Francesc; o l’accident del tren AVE a Galícia; o les bombes que van esclatar a la marató de Boston; o la mort de Chávez; o les filtracions d’Edward Snowden sobre els programes de vigilància de l’ Agència de Seguretat Nacional (NSA) d’ EEUU; o la mort de Mandela; o que el Govern de Catalunya ha convocat una consulta per la Independència del nostre país… Tot això  -és cert- ha estat notícia. És el que sortirà als diaris.

Però, ¿no ho han estat també altres coses que no es publicaran enlloc i que són tan importants en si mateixes i tan necessàries com per que el món segueixi funcionant?. En la vida diària hi han milions de coses que es fan de manera rutinària i anònima i a les que no hi donem cap importància. Per exemple, cuidar els pares ja vells i malats; o un familiar que no es pot valdre per si mateix;ser voluntari d’una ONG o d’una institució d’ajuda als demés; escoltar una persona que ho necessita; fer de pagès en el lloc més remot del món; fer el dinar cada dia per tal que la família pugui menjar; conduir un autobús; ensenyar una colla de nois i noies amb poques ganes d’aprendre; arreplegar cada nit els milions de tones d’escombraries que generen els pobles i les ciutats; atendre amb paciència i bona cara un malalt en un hospital; aixecar-se cada matí per anar a treballar… I tantes i tantes coses més que són importants i no sortiran mai als diaris. Totes aquestes coses fan que la vida sigui més agradable i el món una mica millor. De totes aquestes coses no en faran cap resum anual ni sortirà com a notícia als mitjans.

Potser hauríem de canviar una mica el xip i fixar-nos una mica més en aquestes petites-grans coses. I tampoc estaria gens malament que en els temps de crisi i depressió que estem els diaris ens anessin donant alguna píndola d’aquestes per la nostra salut mental i moral. Està bé que ens parlin de tots els lladregots que hi ha per aquests mons de Déu i que es lliuraran de la presó pel nom que porten o per les influències que faran servir sobre jutges i institucions podrides. Però encara estaria millor que, de tant en tant, ens regalessin amb una bona notícia d’aquestes altres, ¿no us sembla?.

Cal despullar Nadal

Hem emplenat Nadal de llums, garlandes, música, menges exquisides, cançonetes, regals, avets, loteries, Pares Noëls panxuts i de rialles buides…

Volen que celebrem Nadal gastant el que no tenim i procurant enlluernar-nos amb llums que s’encenen i apaguen frenèticament per tal de distreure’ns i fer que no mirem massa la misèria material i moral que hi ha al nostre voltant. Volen que visquem una vida de mentida durant uns quants dies.

Sembla que sigui una obligació celebrar Nadal, encara que hom sigui ateu i potser no cregui en res de tot això. S’ha de celebrar Nadal perquè toca. S’ha de gastar, s’ha de menjar i beure i brindar amb molt de cava. Nadal s’ha transformat en allò que no és gens i en un un autèntic contrasentit, però és igual…

Caldrà molt d’esforç i molta traça per despullar Nadal de tota aquesta faramalla consumista i allunyada del que és fonamental: el record d’un nen que neix en un pessebre perquè era pobre i no va trobar lloc en un hostal. Un infant nu, a qui la tradició ha anat transvestint i revestint de coses supèrflues i afegint-li massa mentides. Hem fet de Nadal una gran superficialitat consumista.

Aquell nen, que va néixer pobre i del qual tenim poquíssimes notícies fiables de la seva infantesa, ha esdevingut, però, algú molt important per a la humanitat. D’aquest nen n’han escrit moltes pàgines grans escriptors, grans poetes, n’han fet composicions grans músics i n’han fet art milers d’artistes de tota mena amb més o menys traça. Aquell nen petit, anònim, pobre i desvalgut ha esdevingut algú molt gran. Caldrà preguntar-se a què és degut?

I com aquell nen, el record del seu naixement ha esdevingut una festa universal perquè té un nucli prou autèntic i potent, que trobarem aviat si gratem una mica sota aquest revestiment tan fals que li ha anat posant la història. Nadal representa una de les aspiracions secretes que tota persona porta dins el seu cor: fer l’humà diví; fer el diví, humà. Fer que la vida triomfi i tingui un sentit més enllà d’aquesta realitat que ens toca viure. Aquest és el regal que ens ha dut aquest nen, que neix nuet en un pessebre i que acaba penjat en una creu, però que ha carregat la seva vida i la de moltes persones de sentit.

Un dels grans escriptors que n’ha parlar ha estat Fernando Pessoa (amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro), un home que no sé si es pot afirmar que fos creient, però que va furgar –inquiet com era- en el sentit de la vida i de la realitat i va saber expressar-ho amb belles paraules.Potser per això mateix ens va deixar uns bonics versos sobre aquest Nen que va néixer un dia qualsevol a Betlem (o en qualsevol altre lloc, això no importa massa) en un llarg poema que va anomenar "O GUARDADOR DE REBANHOS" (El guardià de ramats). En la part VIII del poema hi han uns versos que diuen així, referint-se al nen del Pessebre:

Ell viu amb mi a casa meva enmig de la muntanya.

Ell és l'etern nen, el Déu que faltava.

Ell és l'humà que és natural.

Ell és el diví que somriu i que juga.

I és així que sé amb total certesa

Que és ell el Nen Jesús veritable.

I el nen tan humà que és diví

Aquesta és la meva quotidiana vida de poeta,

I perquè sempre està amb mi sóc sempre poeta,

I la meva mínima mirada

M'omple de sensació,

I el més petit so, sigui el que sigui,

Sembla parlar amb mi.

El Nen Nou que habita on visc

Em dóna una mà a mi

I l'altra a tot el que existeix

I així anem tots tres pel camí que sigui,

Saltant  i cantant i rient

I gaudint el nostre secret comú

Que és el de saber a tot arreu

Que no hi ha misteri en el món

I que tot val la pena.

Fernando Pessoa, escrit entre 1911 y 1912.
Publicat al núm. 4 de la revista Athena, el gener de 1925 amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro.

Que ben agafats de la mà d’aquest NEN tinguem tots un BON NADAL!

"El crepúsculo de un rey"

Documental molt interessant de Canal+ de França.

Val la pena veure'l.

Aprenents d’etnocida

La plataforma “Castelló per la Llengua” organitza diversos actes en record de les “Normes de Castelló”, de les que enguany es commemora el 81è aniversari. Les Normes de l'any 1932 van ser una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país. Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant que «La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble». I l’humanista Lluís Vives afirmava, en aquest mateix sentit: “La llengua és un dels principals fonaments de tota societat humana. Conservar una llengua, doncs, es mantenir, afermar en la realitat, l'existència d'una nació”.

Anar contra la llengua és, doncs, anar contra l’existència cultural d’un poble. I si a un poble li treus la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, la seva manera de ser i de fer, li estàs llevant la seva ànima, el seu ésser i el sentit de la seva existència. Directament el liquides, el mates, el fas desaparèixer. Per tant, et poden dir amb tota la raó del món etnocida i et converteixes en un etnocida. El concepte va ser exposat per Robert Haulin, a partir de la denúncia del genocidi cultural, que va fer Jean Malaurie l’any 1968, per a referir-se a la liquidació de las cultures indígenes.

El genocidi és l'extermini real d'un poble, és l’assassinat físic. L’etnocidi és un assassinat cultural; és eliminar les característiques i elements culturals d'un poble. A Espanya hi han molts aprenents d’etnocida. I aquest tendència no és pas d’ara sinó que ve molt de lluny, com ens estan explicant els experts en diferents terrenys aquests dies en el simposi ‘Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)’, amb motiu de la commemoració del tri centenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V. Diversos historiadors, economistes, sociòlegs i juristes analitzen, des d’un punt de vista històric, les conseqüències que han tingut aquests fets per al país. Aquests experts procuren incidir en la repressió que ha patit Catalunya al llarg dels segles des de l’àmbit polític, econòmic, social, lingüístic i cultural. I, com no podia ser d’altra manera. també s’està parlant de la repressió en els mitjans de comunicació i l’espanyolització del món educatiu.

En alguns llocs del món els genocides han acabat amb pobles i cultures sencers. Per sort, aquí sembla que només són només mals aprenents i, com que no en saben prou i troben molta resistència, no se n’acaben de sortir. No se n’han acabat de sortir mai ni em sembla que se’n sortiran. Són massa matussers. Són poc traçuts. Són massa primaris, poc intel·ligents i se’ls veu tant el llautó que fa que encara provoquin més resistència en la part contrària.

La Plataforma “Castelló per la llengua” denuncia “que la llengua i cultura catalanes passen per ser la anormalitat més gran de l'occident europeu perquè els diferents estats i regions en què es divideix el territori catalanòfon incompleixen de mode flagrant la “Carta europea de les llengües minoritàries” i els diferents estatus jurídics que atorguen al català són del tot insuficients per a la seva plena normalització”. I per aquest motiu no s’estan de dir que “el govern de l'estat espanyol està cometent un intent de genocidi cultural contra els Països Catalans, especialment acusat els darrers temps a tots els territoris que en depenen d'ell (LOMCE,“LAPAO” a la Franja, el TIL a les Illes, tancament de RTVV al País Valencià, sentències contra la immersió lingüística del TC a Catalunya, etcètera). A aquesta situació cal sumar la preocupant situació del català també a la Catalunya Nord, l'Alguer i, fins i tot, al Principat d'Andorra”.

La situació no deixa de ser preocupant i tots haurem d’estar molt vigilants, però la cultura catalana, amb tantes proves, no ha fet més que enfortir-se. Per tant, ja poden anar fent, que no se’n sortiran per més que insisteixin.

Pere Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal Com cada any el bisbe Pere Casaldàliga ha enviat la seva felicitació de Nadal. Un text amb gran difusió que sempre ha fet marcat per l’actualitat i per la radicalitat evangèlica. Aquest any, la carta és en forma de poema.

Nadal 2013

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d'aquest món”,
què véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l'Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga

“Fin de la cita”

Expliquen que un dia li van preguntar a Mariano Rajoy quin diari acostumava a llegir. Va respondre que el “MARCA”. “Se non è vero, è ben trovato”, que dirien els italians… Només així es pot explicar el grau d’estupidesa on pot arribar aquest home, que més li hauria valgut que hagués fet el seu ofici de registrador de la propietat (que se suposa que deu saber fer perquè ho va estudiar) i no pas de Presidente del Gobierno. Ja ens tenia acostumats quan era President de Galícia a deixar-nos alguna perla cultivada com aquella de “los hilillos de plastilina”, quan es va referir al petroli que s’escapava del naufragat Prestige. I, de mica en mica, ha anat pujant esglaons en l’escala de l’estupidesa fins arribar on és ara. Difícilment podrà pujar més amunt!

Aquest home, cada cop que obre la boca en diu alguna de ben grossa. Voleu llegir la darrera? Fa pocs dies que va assistir al funeral de Mandela i va tenir el següent diàleg:

Locutor RNE: Usted podrá comprobar el ambiente tan especial que está viviendo esta ciudad y este país para despedir a todo un icono del siglo XX.

Mariano Rajoy: Pues si. He visto algunas imágenes de televisión aquí en el hotel y realmente es impresionante… este estadio de fútbol en el que se va a despedir a… a… Mandela, pues es el estadio dónde España además se proclamó campeón del mundo en su día frente a Holanda de fútbol (sic) no? Eh… con lo cual pues es realmente un momento muy bonito y muy emocionante y es uno de los… el lugar es más emblemático por estas razones de Sudáfrica y lo será más en el futuro, después del acto de hoy.

¿Recordeu aquella patètica intervenció en el debat sobre el cas Bárcenas en que Rajoy citava frases textuals d’ Alfredo Pérez Rubalcaba i d’algun altre polític i rematava la lectura amb la frase “Fin de la cita”, frase que tenia escrita entre parèntesi i que no havia de llegir?

Aznar era un home mal intencionat i amb un fons de maldat notable. Un home ressentit que destil·la bilis per tot arreu. Zapatero era una canya que es movia segons el vent que bufava, sense sentit de res i que vivia més a la lluna que no pas aquí a la terra. Rajoy no és dolent; és simplement ruc i un molt mal polític. La feina dels polítics suposo que deu ser la de gestionar els problemes per tal de trobar-hi solucions. Rajoy la única cosa que sap fer és no fer res i mirar si els problemes se soluciones per art de màgia o si es podreixen i desapareixen sols.

“Todo es verdad, salvo alguna cosa”, “La segunda ya y tal” són altres frases que s’han fet famoses. Com s’han fet famosos aquells embarbussaments que de tant en tant fa amb frases llargues que no volen dir res... A més de ruc és força covard, ja que no gosa presentar-se davant els periodistes per tal de que no li preguntin coses que sap que no podrà contestar. La solució l’ha trobat compareixent per pantalla i no en persona i contestant preguntes prèviament preparades de periodistes de confiança. Un autèntic desastre de Presidente!

Tenim corrupció generalitzada que ningú gosa destapar de veritat. Hi ha una falta de transparència que fa feredat. Tenim retallades en  serveis socials essencials que fa que hàgim fet un salt enrere d’almenys 30 anys. I si no n’hi havia prou amb tot aquest panorama, ara toca fer lleis que van contra els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans: reforma del Codi penal, Llei de Seguretat Ciutadana, Llei de Seguretat Privada… I els periodistes què hi diuen davant d’aquesta situació, em pregunto jo? Per què aguanten estoicament aquesta constant falta de respecte envers ells mateixos i envers la població en general? Per què no diuen clarament que això no és democràcia ni és res? Fins a quin punt els diaris fan la seva funció o només responen a criteris empresarials i interessats només a guanyar diners.

Per acabar, els deixo amb les 10 frases més cèlebres de Rajoy extretes de  El Economista.es:

1. “It’s very difficult todo esto”

   La cara de David Cameron en escoltar la frase després de la Cimera pressupostària a Brusel·les devia ser de cine.

2. “Todo lo que se refiere a mí y a los compañeros del partido no es cierto, salvo alguna cosa que han publicado los medios”

   El cas Bárcenas va obligar a la tele de plasma del Partido Popular a sortir i manifestar-se. Mariano Rajoy va oferir una intervenció sense preguntes ni periodistes vora seu en la que va dir: "no voy a necesitar más de dos palabras: es falso".

3. "Yo prefiero no subir el IVA en 2013 pero también le digo que si en ese momento es bueno subir el IVA lo haré y haré cualquier cosa aunque no me guste y haya dicho que no lo voy a hacer"

   Per si havia algun dubte sobre el seu programa electoral...

4. “Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado”

   En un míting, paraules dedicades al llavors caigut en desgràcia Francisco Camps. Només li va faltar dir "o no estaré" per a completar tot l’arc de possibilitats hagudes i per haver.

5. "Me voy a la Eurocopa porque la selección lo merece y porque el asunto está resuelto"

   En plena voràgine del rescat o també anomenat procés de "recapitalització bancària" y el Presidente de Gobierno se’n va al futbol.

6. "Permítanme que haga un reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los telediarios"

   Rajoy va pronunciar la frase a Nueva York, on participava a l’ Assemblea General de l’ ONU, entre puro y puro.

7. “No he dormido nada. No me pregunten demasiado si hacen el favor”

   Després d’una Cimera de Caps d’ Estat...

8. “La reforma laboral me va a costar una huelga”

   Un micro indiscret va captar la frase de Mariano Rajoy en acudir per primera vegada a un Consell Europeu.

9. 9. "Aguanta. Somos la cuarta potencia europea. España no es Uganda"

   SMS del Presidente del Gobierno dirigit  a Luis de Guindos mentre negociavena l’ Eurogrup el rescat als bancs.

10. “Vivo en el lío”

        Durant una reunió amb Artur Mas. Una altra càmera indiscreta

 

“FIN DE LAS CITAS”

Ningú és, si es prohibeix que altres siguin

La frase que encapçala aquest apunt és de Paulo Freire, el conegut pedagog brasiler. És la frase que m’ha vingut automàticament al cap quan avui, una vegada coneguda la pregunta i la data de la consulta que els partits catalans favorables al dret a decidir han fet pública, han arribat tot un allau de declaracions per part dels contraris a que els ciutadans catalans puguin opinar al respecte.

Vull fer una petit aclariment pels amics que em llegeixen d’altres llocs del món i que potser no saben massa de què va la cosa. Es tracta simplement de que una bona majoria de catalans volem ser consultats si volem seguir essent part de l’ Estat espanyol o si volem ser un Estat independent. Volem tenir dret a opinar i no ens deixen. Diuen que no hi tenim dret. La pregunta que el 9 de novembre de 2014 es farà serà la següent: "Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?".

Quan a la meva joventut vaig llegir per primera vegada Paulo Freire vaig entendre la gran diferència entre una educació que fabrica ciutadans-xais, que segueixen el ramat sense qüestionar-se res i una educació que fa ciutadans crítics i madurs. Recordo haver llegit dos llibres que em van obrir la ment en molts aspectes: "L'educació com pràctica de llibertat" i la "Pedagogia de l'oprimit". I, junt amb aquests, un altre llibre que també va marcar profundament la meva manera de pensar: "La por a la llibertat", de Erich Fromm.

Heus aquí l’arrel del problema en el que en diem encara –fins quan?- democràcies. Algunes d’aquestes estranyes democràcies encara tenen por a la llibertat dels ciutadans, a qui consideren més aviat súbdits que res més. La seva lògica és la lògica del que ostenta el poder i, per tant, mana segons les seves conveniències.  Et diu que no es pot parlar de segons quines coses perquè estan fora de la llei. I la llei l’han fet unes majories que han decidit que, per canviar aquesta mateixa llei, es necessiten altre cop majories difícils d’assolir. Per tant –diuen- modifiqueu les lleis i podreu consultar. Però ho posen tan difícil que, la majoria de vegades és impossible. No et diuen com s’ha de fer, ni t’ho permeten fer. Es veu que una consulta deu ser un acte revolucionari difícil de pair per aquesta gent…

Però aquesta gent no s’adona que ells tampoc seran res si prohibeixen que els demés puguin ser el que ells vulguin ser. Són tan curts de vista que no s’adonen que, tard o d’hora, la gent és el que vol ser i fa el que vol fer perquè, gràcies a Déu, la societat és cada cop més madura i, si cal, surt al carrer a reclamar allò que creu just i, també si cal, es revolta. Potser el temps de la revolta es va atansant i ells no se n’adonen. Revolta o insubmissió, que és una altra arma en mans del poble. La gent cada cop està menys disposada a només obeir i dir amén. Podran posar mil traves a la consulta que els catalans volem fer però no podran impedir que els catalans ens expressem d’una forma o altra. Sabrem trobar els camins adequats i, si cal, serem insubmisos a unes lleis injustes. No seria la primera vegada que la desobediència civil canviés situacions que semblaven impossibles de canviar. Les prohibicions produeixen malestar i, a fi de comptes, desperten consciències. Les prohibicions injustes no fan més que produir rebuig i allunyar encara més. L’Estat espanyol vol una educació tipus WERT i no pas una educació tipus Paulo Freire. Els fa por la llibertat. Els fa por que la gent pensi per si mateixa. Els fa por fins i tot que pensin. Els fa por que sortim a volar i per això ens tallen les ales. Els fa por que vulguem navegar per un oceà de llibertat buscant nous camins i per això no fan més que tirar àncores i frenar, i frenar, i frenar. Però podem desobeir les seves lleis injustes. Podem ser el que vulguem ser i em sembla que ja ens hem començat a arromangar i a treballar-hi fort. El que ha esdevingut avui no és res més que un pas més en el camí d’aquesta llibertat.

Llibertat, llibertat!

Llibertat, llibertat!

“Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.” ens diu Pere Casaldàliga, en un deliciós text que publica la coneguda Agenda Llatinoamericana 2014. Us convido a llegir-lo:

Amb la seva veu tel·lúrica, eco de moltes veus ancestrals, Mercedes Sosa ens fa una invitació entranyablement humana:
“Hermano, dame tu mano,
vamos juntos a buscar
una cosa pequeñita
que se llama libertad”.

La nostra Agenda 2014 acull la invitació fent de la llibertat el tema i el repte. La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.
Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.

Abordem a l’Agenda el tema llibertat en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder...

Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des
de sota i a l’esquerra”.

La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col·lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

En ocasió de les commemoracions del mal anomenat Descobriment d’Amèrica, l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món. I seguim destacant a cada Agenda el moment històric i crític d’aquelles Grans Causes. Els textos firmats són responsabilitat de l’autor, però és tota l’Agenda que acull temes conflictius, de candent actualitat, amb esperit amplament ecumènic i macro ecumènic. Dialogant ens humanitzem. Repassant els 22 números de la nostra Agenda conforta veure com aquest diàleg s’ha fet efectiu i actualitzat; com han entrat en el cercle militants populars, estudiants i professors, polítics, agents de pastoral, animadors de comunitat.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:
Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.
Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

PERE CASALDÀLIGA - L'Agenda Llatinoamericana Mundial 2014

Primavera en plena tardor a Balsareny

Parlar de primavera en plena tardor aquí al Pla d’ Urgell pot semblar un estirabot i un contrasentit  perquè fa tres o quatre dies que se’ns hi ha instal·lat una boira baixa i pixanera que deixa els cossos i l’ambient general gèlids de veritat. Per això potser tenim tantes ganes de fugir d’aquesta grisor meteorològica  i anar a buscar el sol que alegra els ulls i dóna caliu.

I també potser  perquè hem tingut molts anys –massa anys-  de cru hivern eclesial, és que ara tenim tantes ganes de buscar el sol primaveral al que ens convida Balsareny amb el seu Fòrum per trobar una mica de caliu als cors. Parlo de la primavera que vam anar a buscar i que vam trobar ahir a Balsareny tot el bon grup d’assistents al 2n Fòrum de Balsareny, on es va reflexionar durant tot el dia entorn de les causes del bisbe Pere Casaldàliga, fill del poble i profeta universal d’un món i d’una Església diferents.

L’any passat es va celebrar el primer Fòrum, dedicat al 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II i a les causes del bisbe Pere, una de les persones que més i millor va saber copsar l'esperit i la lletra del Concili. Aquest any s’ha volgut commemorar els 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII amb unes molt interessants reflexions de dues persones que hi tenen molt a dir sobre aquests temes i que en saben molt:el jesuïta Josep M Benítez i l’Arcadi Oliveres.

El P. Benítez, historiador i professor de la Universitat Gregoriana de Roma, va fer unes reflexions molt interessants, agudes i en algun moment amb cert sentit de l’humor, sobre l’ Encíclica. Va fer-nos reflexionar sobre el text i els seus conceptes claus i sobre el context i moment històric en que va néixer la “Pacem in Terris”. Com a bon professor d’ història ho va brodar i ens va fer entendre molt més aquesta encíclica, que va ser clau per encetar una nova etapa dins de l’Església i el món.

I va deixar a l’ Arcadi Oliveres que ens parlés del meta text i de tot allò que l’encíclica va remoure i de les conseqüències que encara avui són evident en el món actual. Com sempre, l’ Arcadi ens va metrallar amb un munt de dades que sempre ajuden molt a entendre els camins actuals per on transcorre el món i els sistemes econòmics que el fan rutllar (o potser justament fan que no rutlli massa)…

I un plat fort del Fòrum va arribar a la tarda amb la presentació per part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena, en un primer passi, per a tots els assistents al Fòrum i, en un segon passi, per a tot el poble de Balsareny. Varen ser tres hores d’autèntic gaudi. Un treball molt ben realitzat sobre els any del bisbe Pere al Brasil i tota la feina que hi ha intentat fer durant tots aquests anys. Ens va confessar el Francesc Escribano que, quan el bisbe Pere va veure la mini sèrie, acompanyat d’alguns pocs familiars i amics va confessar que tots els fets i personatges reals que apareixen a la sèrie eren totalment fidels a la realitat. I que els fets i personatges ficticis (que també inevitablement apareixen en qualsevol pel·lícula) podien ser també perfectament reals. En una paraula: que hi va donar el seu vistiplau total. Ara, a esperar que s’estreni (segurament que al febrer) a TV3 i posteriorment a TV1 en versió castellana. S’està treballant encara en la versió brasilera per tal de portar-la també al Brasil.

Com us deia al principi, un autèntic dia de primavera pel clima, les paraules i l’ambient que es va respirar al Fòrum i que sembla que es comença a respirar a l’ Església amb el Papa Francesc. Hem passat una llarga i fosca travessia per un desert eclesial (que també reflexa molt bé la mini sèrie amb els interrogatoris força inquisitorials que va haver de sofrir a Roma el bisbe Pere en mans del llavors Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, cardenal Ratzinger), on  s’han tancat més portes i finestres que no pas se n’han obert; una època en què l’Església s’ha anat quedant enrere i fins i tot ha retrocedit en molts aspectes, mentre el món en general feia molts passos endavant en la majoria d’ àmbits. L’Església, si no vol perdre el carro i quedar fora de joc, s’ha de fer present arreu i ha de donar respostes amb paraules que s’entenguin, tal com ho fa Francesc, uns aspecte que jo valoro molt personalment i que trobo que és urgent que es posi de manifest. La fustigada teologia de l’ alliberament era una de les coses que va aconseguir: fer que vida i fe fossin una sola cosa, anessin de la mà i que fossin  intel·ligibles per a les persones d’avui.

Un grup d’amics del bisbe Pere publica un petit butlletí titulat “'Araguaia amb el bisbe Casaldàliga” on recull cartes  i notícies del bisbe Pere. A la carta número 75 (novembre 2013) , hi ha un article sobre el Papa Francesc i el bisbe Pere. Un dels paràgrafs explica que a l'agost es va celebrar el Capítol General de l'ordre dels Agustins i la Missa d'obertura va ser celebrada pel Papa Francesc, el qual va voler saludar a cadascun dels presents un cop acabada la celebració. Quan va tocar el torn, va parlar amb el P. Paulo Gabriel, que li va dir: "Els agustins tenim una comunitat a la Prelazia de Sâo Felix do Araguaia. Jo he viscut 20 anys amb Dom Pedro Casaldàliga i ara vinc de ser-hi quasi tot el mes d'agost amb ell". El Papa Francesc li va respondre: "Digui-li que el porto al cor."

Cal que portem al cor el bisbe Pere, però sobretot cal que hi portem les seves causes i que surti molta gent atrevida com ell per tal de que puguin fer el relleu necessari. Gent com la que ha preparat el Fòrum en són un bon exemple. Gràcies.

Nelson Mandela: el pres 46664

Quan el 2 de Febrer del 2010 vaig escriure un apunt que es titulava FUSTA DE LÍDER, acabava de veure la pel·lícula INVICTUS, basada en el llibre “El factor humà” de John Carlin, que també havia llegit no feia massa. Presentaven una persona humanament tan rica i grandiosa en tants aspectes que a mi em va impactar de veritat.

Acabo d’escoltar per la ràdio que Nelson Mandela acaba de morir. Era un moment esperat perquè ja feia temps que estava molt malalt. Caldrà que el món sencer tingui ben present una figura com la seva perquè podem aprendre molt tots plegats: era un home de grans conviccions i les defensava amb fermesa. Va ser aquesta fermesa que el portar a ser durant 27 anys el pres 46664 en una presó africana. Però en va sortir més enfortit i més valent que quan hi va entrar. Com a persona tenia moltes coses bones: era senzill i generós. Com a polític va saber trobar sortides dignes als gravíssims problemes que tenia el seu poble. Tothom li ha reconegut el mèrit, però no tothom sembla que n’hagi après. Aniria bé que molts caps d’ Estat el miressin una mica, que potser en podrien aprendre coses.

En record seu només voldria aportar una de les moltes frases brillants que va dir:

«He après que el coratge no és l’absència de la por, sinó el triomf sobre la por. Un home valent no és aquell que no té por, sinó aquell que és capaç de guanyar-la”

Descansa en pau MADIBA que al cel no hi ha reixes ni presons!

Mirar la por cara a cara

5 de juliol de 2011

El Gregori s'ha aixecat aquest matí decidit a fer una cosa que fa temps que li ronda pel cap: anar a denunciar unes tortures que va sofrir en la detenció de l'any 1972. Han passat molts anys però el Gregori els ha viscut tots amb la por al cos. Una por que es va arrecerar en cada racó del seu cos i de la seva ànima i que no n'ha acabat de sortir mai, tot i els esforços que ha fet per allunyar-la. Ha tingut llargues sessions amb el psiquiatre, ha intentat mil trucs, ha buscat totes les formes possibles per tapar les ferides però res ha servit per esborrar la cicatriu que aquells fets van deixar en ell i que no l'han deixat viure feliç.

S'ha llevat, s'ha dutxat, ha esmorzat pausadament, s'ha arreglat i s'ha dirigit a una comissaria prop de casa seva. Sabia que estava fent una cosa important. Potser més important encara perquè la sabia necessària tot i que li costés tant. Sabia que reviuria moments foscos i terribles. Al moment d'entrar ha dubtat un moment. Només un moment. S'ha dirigit al policia que estava assegut darrere una taula llegint tranquil·lament el diari i li ha expressat el desig de fer una denúncia. El policia l'ha fet seure i li ha preguntat en què consistia.

Quan el Gregori li ha dit que era per un fet succeït feia 40 anys el policia ha obert uns ulls com taronges i, durant un moment no ha sabut què fer. Llavors li ha dit al Gregori que s'esperés un moment, s'ha aixecat i ha entrat a una oficina. El Gregori ha suposat -sense equivocar-se- que anava a parlar amb algun superior, perquè denunciar un fet després de tants anys no era gens comú. I, efectivament, ha sortit a la porta un altre policia -que ha suposat que era el comissari- i li ha dit que passés, que segués i que li expliqués exactament què volia denunciar. Llavors li ha explicat que feia 40 anys el van segrestar una nit uns homes encaputxats, que el van portar a una cel·la fosca i que el van torturar fins a l'extenuació. El comissari ho anava anotant tot i, havent acabat, li ha fet firmar la denúncia tot dient-li que ja podia marxar i que ja rebria notícies.

7 de febrer de 2012

Avui l'han citat al Jutjat. Allà, preguntes i més preguntes, tot demanant-li que aportés tants detalls com pogués recordar. Va ser dur tornar a reviure aquells dies de terror però, mentre ho anava explicant, semblava que es trobés molt millor. Li han preguntat si sabia el lloc on el van portar i si podia aportar noms. Durant aquests anys ell ha anat fent la seva pròpia història i ha mirat d'anar posant nom i cares als fets. Més o menys ha anat lligant caps i quasi està segur en aquest moment de poder aportar informació ben certa. Li han dit que hauria de buscar un advocat o que, si no, n'hi assignarien un d'ofici i que hauria d'estar disposat a retornar als llocs per tal de fer reconeixements diversos. Va dir que sí.

27 de setembre de 2012

El Gregori sent molta emoció i les cames li fan figa en el precís moment en què posa el peu a terra en baixar del cotxe davant de la caserna militar coneguda com “El cinquè batalló de Cavalleria”. Un passat llunyà es fa present de cop i volta. De cop i volta agafa por. Molta por. Terror, fins i tot!. No sap si serà capaç d'entrar allà dins. L'advocat li diu que hi ha d'entrar per tal de poder reconèixer el lloc on el van recloure i el van torturar. És fonamental per tal de poder preparar una bona defensa i poder aportar proves.

Fent el cor fort i animat pel seu advocat entra a les instal·lacions. Els impactes són cada cop més terribles. A cada pas reviu aquells dies llunyans. No pot ser que torni a sentir dolor. No pot ser que torni a sentir aquella suor freda que li baixa espatlla avall i que és fruit de la por. La mateixa por que va sentir aquella nit quan el van baixar a empentes i a cops d'una furgoneta amb els ulls tapats. Sembla que torni a sentir els mateixos sorolls del forrellat de la cel·la. Li sembla que torna a sentir les mateixes ordres, tan aspres i cantelludes que li feien mal a les orelles i a l'ànima.

Han passat 40 anys d'aquella detenció i l'impacte segueix essent molt fort. Recordar tot allò que ha viscut i assenyalar llocs, espais i persones... Troba que la caserna té moltes construccions noves, cosa que li dificulta el reconeixement. "Està tot molt canviat" li diu al seu advocat. Però fa el cor fort, va recorrent totes les estances i va reconeixent i revivint moltes coses. És una diligència que s'havia de fer i que en principi va mirar d'evitar però que, posteriorment, va creure que li podria anar bé per netejar els fantasmes que recorrien la seva ment i allunyar-los definitivament. Encara està pendent la declaració davant del jutge d'alguns testimonis, fet que també sap prou bé que li costarà. Té por de tornar a sentir aquelles veus tan amenaçadores.

El Gregori pensa un munt de coses mentre tornen cap a casa en un silenci dens i respectat molt intel·ligentment pel seu advocat. Ell sempre ha cregut que la dictadura va ser més dura als petits pobles de l'interior del país perquè els militars coneixien els que perseguien, les seves famílies, els seus amics, on estudiaven els seus fills i amb qui es relacionaven. A la capital la gent és molt més anònima i passa molt més desapercebuda. Ho ha pogut comprovar prou bé ara que ja fa molts anys que hi viu... Els amics, amb els que havia anat parlant durant tots aquests anys d'aquell període nefast per al seu país i per a les seves vides, coincidien en això: el fet de viure en un lloc petit va fer que la pressió fos molt més forta i la sensació d'angoixa i de por fos més insuportable.

La por... Quina cosa la por!, segueix pensant... Hom no la sent fins que les coses no cremen de veritat. Eren joves i semblava que ho podien tot i que ningú els podia parar. Tenien uns ideals i creien fermament en ells. Creien que havien de fer la revolució per ells mateixos, per les seves famílies i, sobretot, pel tot el seu poble que tant estimaven. Pensa, per exemple en les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011. Unes primaveres que no acaben d'arribar!. És cert que hi ha hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys.

I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles han estat capaços de fer-la i que no sempre han acabat bé les que han començat. I pensa que potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista.

Segueix entotsolat i embadalit amb les seves reflexions i pensa que haver de fer una revolució davant una dictadura no és fàcil. Un tret identificador de qualsevol dictadura és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis… Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida.

Però és a partir d'aquests mateixos fets quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior a partir de creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en què hom creu fermament. I basant-se en moltes revolucions interiors, basant-se a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, pensa, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquesta revolució de mica en mica, amb grans sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen que la democràcia és possible. Persones que allunyen la por. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

El cotxe ha arribat a casa seva. S'acomiaden de l'advocat i baixa pausadament del cotxe. Mentre obre la porta del seu habitatge i va pujant les escales tot xino-xano pensa que ell possiblement avui s'ha transformat en una d'aquestes persones perquè ha sabut enfrontar la por mirant-la cara a cara. Avui ha après que és l'única forma de vèncer-la.

L’embolic del Papa Francesc

El Bisbe de Roma -altrament anomenat Papa Francesc, tot i que diuen que a ell li agrada més sentir-se bisbe de Roma- s’ha posat en un bon embolic amb l’enquesta que ha proposat de fer. Perquè ja se sap que d’una enquesta en pot sortir la cosa més inesperada. O potser la més esperada, ves a saber! Potser el Papa Francesc busca els motius necessaris per donar consistència als seus projectes renovadors. És una manera de donar arguments i reforçar el propi projecte, si surten els resultats que hom ensuma que poden sortir.

Ja deveu saber de què parlo. El papa Francesc vol saber el que els catòlics de tot el món pensen sobre temes relacionats amb la família i que fa molts anys que se’n parla, justament perquè hi han molts catòlics que no estan gens d’acord amb la doctrina actual sobre aquest tema. Perquè el quid de la qüestió no està en l’enquesta en si mateixa sinó a qui va dirigida: no només als bisbes, sinó a tothom. Fins i tot podrien contestar-la els no catòlics a través de canals totalment lliures que s’han anat creant i que faran arribar les respostes a Roma. De fet, hi podrà opinar tothom qui vulgui, cosa que estaria prou bé.

Per això deia abans que aquest Papa es pot haver posat en un bon embolic si surten respostes i aspiracions completament diferents a com estan les coses actualment. Perquè, segons el que surti, l’obligarà moralment a fer canvis i  plantejaments de fons molt nous i potser una mica atrevits pel pensament de tants i tants integristes con hi ha dins de l’església. Hi han molts bisbes, capellans i laics que no volen sentir a parlar gens ni mica de canviar la doctrina actual sobre homosexualitat, separats i divorciats, avortament, imatge de família, sexualitat, etc. La doctrina actual ja els està bé a una bona colla de gent i no ho està gens ni mica per una altra bona part que pensa completament diferent i que durant molts anys no han estat escoltades gens ni mica les seves opinions. Ja sabem que l’Església no ha estat cap exemple de democràcia al llarg de la història…però també sabem que potser és hora de començar a canviar coses perquè ho sigui una mica més. El món canvia i ja seria hora de que l’església comencés a canviar una mica en coses que són totalment opinables i modificables i que, fins tot, amb el temps s’han anat tornant  exemple i paradigma del que no és l’evangeli. Jesús no anava per la vida condemnant la gent, ni fent lleis que empresonessin les persones. L’Església no ha de ser cap duana, diu Francesc. Tot el contrari: si alguna cosa va fer Jesús, va ser alliberar la persona en tota la seva dimensió, sobretot intentant alliberar-la interiorment.

Deia que el papa s’ha posat en un bon embolic perquè no tindrà altre remei que passar a l’acció. Les bones paraules i la bona intenció que sembla tenir ja les coneixem. Ara vindrà l’hora dels fets i és quan es començaran a escoltar els xerics i les exclamacions d’alguns que ja sabem que són molt refractaris als canvis. Perquè aquest Papa, si alguna cosa ha fet clarament, ha estat donar senyals clares de voler canviar d’estil, formes de fer i coses que no s’avenen gaire amb l’ evangeli. N’ha donat prova fefaent en mil detalls -i ara ho acaba de reblar- amb aquesta espècie d’encíclica (tot i que només és una Exhortació Apostòlica) que titula EVANGELII GAUDIUM i que ja ha fet molt d’enrenou. Jo no l’he llegida sencera encara, però sí que he llegit alguns comentaris d’experts que afirmen que potser descol·locarà a molts i que pot ser molt important en l’esdevenidor d’aquesta església que vol reconstruir Francesc (com va intentar fer-ho Francesc d’Assís). La majoria d’experts coincideixen en que la seva voluntat és la d’ impulsar un canvi molt profund en l’ Església a partir de la seva obsessió pels pobres i el compromís per la justícia. Un compromís que ens hauria de remoure a tots i que hauria d’anar canviant les nostres consciències massa adormides.

Uruguai

No fa gaires dies que vaig tenir una petita polèmica amb una senyora uruguaiana –que no coneixia de res- per un comentari que jo vaig fer al Facebook d’una amiga. Resulta que jo vaig fer un comentari positiu i favorable a unes paraules del President d’Uruguai que aquesta amiga havia transcrit al seu Facebook. La política, la religió, la pàtria, l’esport  i alguna altra més que em dec deixar, deuen ser de les coses que desperten més passions i, per tant, més polèmica quan es tracta de discutir punts de vista. I és que en aquests temes tots tenim els sentiments molt a flor de pell i les opinions - lògicament diverses- de seguida es confronten amb vehemència . Només cal veure els comentaris que sorgeixen a les xarxes socials, en els diaris digitals o en alguns blogs que tenen els comentaris oberts.

Aquesta senyora que us deia refutava la meva opinió favorable a les paraules que havia dit Pepe Mujica amb arguments “ad hominem” contra el President i contra mi i basant-se sobretot en que el Pepe havia estat un “tupamaro” (guerrilla urbana que actuà a l’ Uruguai els anys 60-70) i que jo no havia viscut aquella situació ni coneixia la realitat del país. No va servir de res que li expliqués que jo havia viscut 8 anys a l’ Uruguai, que tenia molts amics que havien viscut i m’havien explicat de primera mà el que havia passat en aquells anys, que havia llegit força sobre el tema i que les persones canvien i evolucionen amb el temps i que una afirmació pot ser completament compartida deixant a part qui l’hagi dit. En fi, que després d’una estona d’intercanviar l’un i l’altre els corresponents arguments, no ens vam posar d’acord. Tampoc passa res i això és la cosa més normal del món.

Però el que li volia dir a aquella senyora és que em sembla que conec una mica el país i la seva gent després d’aquells anys viscuts allà. M’estimo molt aquell país i m’estimo molt la seva gent, una gent que acostuma a ser tranquil·la, de mentalitat oberta, tolerant i acollidora i amb un tarannà profundament democràtic. El país és una rica barreja de gent vinguda de totes les part del món, que conserva molts trets típicament americans i altres profundament europeus. És un país petit on camp i ciutat viuen molt junts perquè la mateixa capital Montevideo és feta de cases baixes i barris on la gent viu i es coneix gairebé com als pobles. No els costa gens seure  prendre “mate” i fer petar la xerrada de forma pausada i fent que hom perdi la noció del temps. El ´”mate” no és només una beguda sinó que és tota una forma d’entendre la vida i de compartir-la. I el concepte del  temps allà tampoc té el mateix significat i es viu de la mateixa manera que a Europa, posem per cas. Algun dia miraré de fer-ne un comentari més ampli de totes aquestes coses.

Perquè conec i m’estimo força el país, els llocs i els noms (tots ells reals) m’ha fet gràcia rebre un escrit brillant que descriu en forma divertida, amable i amb força humor les presumptes contradiccions que sembla tenir i que algú –en un dia fora inspirat- va saber recollir. Aquest escrit és ben típic del reconegut humor uruguaià que, a vegades, sembla riure’s del mort i de qui el vetlla.

He de dir per endavant que a qui no conegui el país, els noms i els llocs potser no li dirà gran cosa aquest escric i potser no l’entendrà massa. Però als uruguaians i als qui el coneguin una mica, sí que els pot resultar divertit. Heus-lo aquí:

LOS URUGUAYOS SOMOS ASI:
Tenemos una cárcel llamada Libertad, un Arroyo Seco, un Cerro Chato y el Estadio Charrúa está en medio del Parque Rivera.

En Cerro Colorado ganan los Blancos y en la Blanqueada el Frente. Hay "llamadas" en Durazno, Melo y San Carlos, pero no en Tambores.

Un paseo para niños se llama Villa Dolores. En la Plaza Cagancha no hay baño y la Organización del Fútbol del Interior sesiona en Montevideo.

En Punta del Este los pobres viven en el barrio Kennedy y los ricos en el Cantegril. Si te vas para afuera, te vas para el Interior. En Aguas Dulces el agua es salada y en Tarariras no hay río ni arroyo.

Después de La Paz vienen Las Piedras. Los duraznos son de Canelones, y en la Isla de Flores no hay ni una margarita.

¿Cómo es posible que el único boxeador que llegó a pelear con Alí sea Evangelista? ¿Cómo es posible que Picasso nade, y de las Carreras escriba?
Cómo entender que los Treinta y tres orientales hayan sido como cuarenta, o que un húngaro nos hizo el himno.

Sí, es entendible. Después de todo vivimos en un país que ni nombre tiene. Sólo sabemos que nuestra república está al oriente de un río llamado Uruguay. Definitivamente somos una manga de incoherentes. Por donde nos busquen.

Por ejemplo, veamos un poquito la política uruguaya:
No es necesario ser un atento observador para darse cuenta de que Rubio no sólo que no es rubio sino que, como si fuera poco, es calvo.
¡Blanco es colorado! Iglesias no va a misa. Pita no fuma. Platero era un sindicalista inteligente, Ache no tiene hache, Obispo no tomó la comunión, y a la ley para despenalizar el aborto Tabaré la hizo abortar.

En cualquier tema sucede lo mismo. La banda que gusta más se llama "No te va a gustar". El escudo de Florida dice "Libertad y Progreso". Pero Libertad está en San José y Progreso en Canelones. El Fata Delgado está cada vez más gordo. El músico que anda más clarito es el Negro Rada. Carrero anda en auto. Pepe Guerra es un tipo tranquilo.
Peinado no tiene un pelo. Bueno es malo, Casal es uno solo, Carrasco es del campo, y Del Campo es de la ciudad. Hornos es un jugador frío, Rocha es de Salto, Bizera juega sin nada en la cabeza, Peña es de Nacional, y a Gesto no se le mueve un solo músculo de la cara.

¿Tienen idea de cómo se llama la Escuela Nacional de Vitivinicultura?
Bien, supongamos que no tuviera nombre y nosotros le tuviéramos que poner uno. Pensemos…
¿Escuela de Vitivinicultura? ¿Escuela de Vitivinicultura, Calidad y Estilo? No, no se llama así. ¿Estirpe y excelencia? Nooo, tampoco.
La escuela de Vitivinicultura de este país dependiente del Consejo de Educación Técnico Profesional.
La escuela de Vitivinicultura del Uruguay, pilar del conocimiento del proceso de producción de vino, soporte del desarrollo de los vinos de nuestro país, se llama: Tomás Berreta.

Y por si fuera poco, el año futbolero en Uruguay empieza con un “Clausura” y termina con un “Apertura”.

 

El ball dels estornells

Quan arriba aquest temps, i com cada captard vaig a acompanyar amb la furgoneta un parell de nois del centre on treballo a casa seva, quedo encantat amb l’espectacle que brinden de forma ben generosa i desinteressada els immensos estols d’estornells a tothom que es vulgui parar una estona a contemplar-los. Un autèntic espectacle -meravellós i gratuït- i que em sembla que no sabem valorar prou.

Prop de la posta de sol és l’hora que aquests ocells busquen refugi en els arbres de les ciutats i pobles per dormir-hi, després d’haver devastat ferotgement els camps d’olivers i fruiters durant tot el dia. Ben tips, en aquesta hora van buscant el recer i la millor temperatura de la ciutat per dormir i és en aquests moments quan acostumen a volar en bandades de milers i durant llargues estones es passegen pel cel en una frenètica i misteriosa dansa que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Formen al cel figures de ritmes canviants i majestuosos que, per la majoria dels que ens parem a mirar-los, no som capaços d’entendre com les poden fer sense xocar els uns amb els altres.

I vatua listo que també se saben fer escoltar! Produeixen un guirigall considerable abans de triar la rama de l’arbre on dormiran. Sembla que no acabin de trobar mai el lloc adequat! Quan ja sembla que s’hi hagin ajocat, de cop i volta tornen a emprendre el vol i tornen a ennuvolar el sol que es pon i tornen a la frenesia exultant i totalment sincronitzada de les seves danses.

Ja sé que aquesta visió, potser una mica massa poètica, no la poden tenir de cap de les maneres els pagesos als que se’ls mengen la fruita o les olives. I tampoc la deuen tenir els alcaldes, que han de mirar de tenir el poble net i endreçat i que se’ls fa força difícil amb tots aquets milers i milers de nous habitants que els arriben cada nit. De bon matí,  quan tornen a fugir esperitats a buscar-se la vida, deixen sota els arbres totes les restes fecals de la seva collita diürna. Però la natura és això: un s’aprofita de l’altre i les espècies s’adapten de manera extraordinària a les condicions més favorables per a ells i els costa ben poc anar a trobar el menjar on se’ls ofereix en millors condicions. I els cultius extensius que modernament s’han imposat els fa de bon tros les coses molt més fàcils!

Però no podem negar que la meravellosa escena d’un capvespre acolorit per una posta de sol emmarcada en núvols tenyits de mil colors es veu vivament reforçada en aquest temps pel vol dels milers d’estornells i els seus ràpids i bruscos canvis de direcció  i formant estructures inimaginables i impossibles en grups tan nombrosos i que es mouen amb la sincronització d’un ballet que ha assajat milers d’hores... És bonic veure, per altra banda, quan una gran formació es disgrega de cop i volta i forma un altre esbart dansaire ben autònom en l’espai immens d’un cel daurat.

La tardor! Un moment de l’any molt bonic perquè sembla que, junt amb la primavera, és quan hom s’adona que la natura és més canviant i té molta més vida. Els verds es converteixen en ocres, els ocres en daurats i els daurats en vermellosos en pocs dies. Les muntanyes canvies d’aspecte i  és quan són més boniques; els boscos es tornen misteriosos i encantats amb tota la simfonia de colors que són capaços de produir els seus arbres. Es despullen de dalt i omplen el terra amb les seves fulles que ajuden a guardar la humitat necessària i són el caliu pels deliciosos bolets que després aniran a collir tanta i tanta gent.

La tardor! Un bon temps per encantar-nos amb la mare naturalesa, passejar poc a poc, saber apreciar i assaborir tots aquests regals que en fa. Almenys, sapiguem respectar-la! 

2n Fòrum de Balsareny amb les causes del bisbe Pere Casaldàliga

Un grup de cristians/es de base de Balsareny -el poble on va néixer Pere Casaldàliga- tenia un somni que es va fer realitat ara fa un any. El somni era celebrar el “1r Fòrum de Balsareny. Les causes del bisbe Pere Casaldàliga”, centrat en el Concili Vaticà II, amb motiu dels 50 anys d’aquest gran esdeveniment eclesial.

Però a la gent de Balsareny no se’ls acaben fàcilment els somnis i, com que segueixen somniant, aquest any han convocat un Segon Fòrum  pel proper dia 7 de Desembre seguint el consell que el mateix Pere els donava:  “Que aquest sigui l’inici de molts altres Fòrums, sempre en la caminada que fem junts per les causes del Regne. Sigui on sigui em tindreu al vostre costat”.

En la convocatòria que fan ens ho expliquen millor:

“És per això que un any després seguim somiant. I, malgrat que les notícies i informacions diverses
que ens transmeten els mitjans de comunicació són poc esperançadores, nosaltres seguim somiant en un món millor (la utopia de la qual parla el P. Pere i que és la de l’Evangeli), on la justícia, la fraternitat, la pau, l’amor...omplin la Terra a vessar. Somiem igual com fa 50 anys somiava el papa Joan XXIII en escriure l’Encíclica “Pacem in Terris” (11 d’abril de 1963) i com també fa 50 anys somiava el Dr. Martin Luther King (28 d’agost de 1963), dos referents que tenim ben presents en el Fòrum 2013, juntament
amb els germans cristians de l’Orient Mitjà, Síria i Palestina, que any rere any criden i expressen el seu anhel profund de ser alliberats del mal i del pecat de l’ocupació militar de llurs terres, alhora que alcen les seves veus en solidaritat amb tots aquells que han sentit la tirania de la injustícia .

Ens diu la Constitució Gaudium et Spes: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles del Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor.” Enguany pretenem ajuntar aquests somnis i esperem que també hi podem afegir el somni del Papa Francesc, d’una església més pobra, oberta y
acollidora als sense veu i als més necessitats. Desig i somni que enllaça i uneix al Papa Joan XXIII, al bisbe Pere Casaldàliga i al Papa Francesc. Que la gran causa de la justícia, la pau, els drets humans, que és causa del bisbe Casaldàliga, del papa Joan XXIII, del Dr. Martin Luther King, dels cristians de Palestina, descendents dels primers cristians, de multitud d’homes i dones de bona voluntat, i que hauria d’esdevenir causa detot ésser humà, sigui un motiu més per a la joia i per a l’esperança en contemplar-se la seva aplicació i la seva presència arreu del món, pel bé de tota la humanitat. Que aquest segon Fòrum de Balsareny ens ajudi areflexionar-hi i a ser-ne artífexs”.

Una de les moltes coses interessants que tindrà el Fòrum serà l’estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, sobre la vida del bisbe Pere Casaldàliga a Sao Félix do Araguaia, al Brasil, basada
en l’obra del Francesc Escribano.

Aquest és el programa per si a algú li interessa:

Dissabte, 7 de Novembre, a la Sala el Sindicat de Balsareny (Bages)
2n FÒRUM DE BALSARENY AMB LES CAUSES DE PERE CASALDÀLIGA
Els anhels i els somnis d’un món basat en la Pau i la Justícia (als 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII)

9,30 h. Inscripcions
10 h. Benvinguda i presentació de la Jornada
10,15 h. Vídeo introductori
10,30 h. Taula rodona: “Als 50 anys de l’encíclica PAU A LA TERRA.
Les condicions necessàries per construir la pau”
- Josep Antoni Benítez, jesuïta i ex-degà de la Universitat Gregoriana de Roma.
- Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau
- Lucía Ramon, teòloga
12 h. Reconeixement del 2n Fòrum de Balsareny
12,30 h. Debat per grups
13 h. Posada en comú
14 h. Dinar
16 h. Presentació del document : “Kairós per la Pau de cara a treballar l’Advent i el Nadal” a càrrec de Martí Olivella, de NOVA
16,30 h. Semblances entre Joan XXIII, Pere Casaldàliga i el Papa Francesc, a càrrec de Ramon Cabana, sacerdot de la diòcesi de Solsona
17 h. Presentació pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, a càrrec de Francesc Escribano, autor del llibre original, i la presència d’alguns actors
17,30 h. Passi de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”
21 h. Pre-estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella” per a la gent del poble de Balsareny
21,30 h. Pregària interreligiosa per la Pau i la Justícia

 

Només des dels pobres es pot construir la veritable pau,
que és fruit de la justícia. Estem massa acostumats a
veure la pau com una amnistia d’armes simplement.
Les armes poden callar, però la injustícia, l’opressió,
la dependència, el deute extern...segueixen cridant.
La pau és, abans que res, un sinònim de la justícia.
I un sinònim de la solidaritat.
Aquest és el nou nom de la pau.
Només hi haurà pau quan hi hagi un sol món,
humanament fratern.
Pere Casaldàliga

Tens raó Arturo, però…

Acabo de llegir un article  d’ARTURO PËREZ REVERTE en que ens avisa d’una forma una mica apocalíptica del xàfec que està a punt de caure. Té tota la raó aquest senyor, però tampoc cal ser cap llumenera, ni ser un premi Nobel per adonar-se’n. N’hi ha molts que ja fa temps que ho diuen però ningú els fa cas. Ha de venir un periodista que escriu i fa servir paraules brillants per dir-ho i que la gent en faci cas. Sembla que ara les coses van així…

És cert tot allò del que es lamenta en aquest article i acaba amb una tirallonga d’ Indecències” –i evidències, diria jo- que només és incapaç de no veure-les un cec mental (els cecs físics acostumen a tenir molt bona vista i són els primers en veure les coses). Fa una llista ben llarga d’indecències i les plantifica quasi totes als polítics. Ja ho sabíem de fa temps quins majoria de polítics tenim i quina mena de gent són (amb unes quantes honroses excepcions). I, tot i sabent-ho, els anem votant una vegada i una altra i els anem preparant el seient una vegada més per tal de que aposentin el seu cul en les mateixes cadires de sempre… Som així de rucs. Però, com deia abans, tot això ja ho sabíem i el senyor Arturo no ens descobreix res de nou.

El que no diu el senyor Arturo –i també s´hi podia haver fixat- és que entre tantes indecències com enumera també n’hi ha una que sembla que no vulgui veure: que entre els drets fonamentals que són conculcats també n’hi ha un que sembla que no existeixi, com per exemple el de poder decidir el que volen els pobles. Aquesta mena d’intel·lectuals espanyols tan “esquerranosos” ho veuen tot menys això i mai sortiran en defensa dels drets dels catalans. Es pregunta:¿DONDE ESTÁ LA GENTE? QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FÚTBOL Y NO PARA DEFENDER NUESTROS DERECHOS?. Exactament és això també el que jo em pregunto: ¿On són els espanyols que reconeguin els drets dels catalans? ¿Han desaparegut del mapa? ¿No els ha ensenyat mai ningú que els pobles i els seus habitants tenen drets? Es veu que no..

Està molt bé fixar-se en els drets socials que s’estan perdent cada dia. Està molt bé fixar-se i lamentar-se que “se acabaron los Estados/Nación…adiós España”.  Però també podria fixar-se en els drets que ens pispen als catalans quan se’ns nega fer una consulta. ¿No es podem fixar en les dues coses alhora i voler les dues coses alhora? Sembla que no!. Senyor Arturo, fixi’s com resol el Regne Unit un problema similar i prengui’n nota. I en un altre article, junt amb tots els motius de queixa que tingui contra el PP o el PSOE, podria lamentar-se també pel que ens fan als catalans.

NOTA: Un lector em diu que aquest article no és del senyor Arturo Pérez Reverte. Si és així, rectifico l’atribució de l’autoria, tot i que ell només en desmenteix això però diu que està d’acord amb el contingut. Sigui com sigui, el problema de fons subsisteix: molt pocs intel·lectuals espanyols (escriptors, directors de cine o teatre, professors d’universitat, artistes, investigadors…) tenen el coratge per dir ben clar i alt que el dret a fer una consulta l’ha de tenir qualsevol poble. Suposo que, tot  i potser no estar d’acord amb la independència de Catalunya, sí que podrien reconèixer que en un Estat democràtic hi ha d’haver drets que es puguin exercir quan una majoria ho demana. Això, doncs, sí que li demano al senyor Pérez Reverte.

Volen amagar-me. Defensa’m!

Volen amagar-me. Defensa'm és el lema de la campanya de sensibilització ciutadana que posa en marxa la Federació ALLEM a les Terres de Lleida. Aquesta iniciativa vol fer palès que les retallades posen en perill els 30 anys de feina en la inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual (DID) i, sobretot, els drets d'aquest col·lectiu.

La campanya promou una recollida de signatures per sol·licitar mocions de defensa dels drets de les persones amb DID als ajuntaments, així com un pacte social i unitari dels parlamentaris i parlamentàries lleidatans perquè blindin a la cambra catalana les partides pressupostàries que garanteixen aquests drets.

La Federació ALLEM (Agrupació Lleidatana d'Entitats d'Atenció a Persones amb Discapacitat) aplega 16 entitats sense ànim de lucre de les Terres de Lleida i forma part de Dincat.

Dincat és el grup de referència de la discapacitat intel·lectual a Catalunya. Aquest paper està legitimat per la força de les entitats i persones que formen Dincat:

• Més de 300 entitats associades al grup.
• 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual són ateses en algun dels serveis que ofereixen les entitats associades (7 de cada 10 persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya).
• 12.000 professionals treballen a les nostres entitats, dels quals 5.500 són persones amb discapacitat.
• Sumem esforços: Dincat és el representant català per al col·lectiu de la discapacitat intel.lectual a organitzacions autonòmiques, estatals i internacionals com COCARMI, Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, FEAPS, Inclusion Europe i Inclusion International.

Les organitzacions que estan en l’origen de Dincat, APPS-Federació catalana pro persones amb discapacitat intel·lectual i Coordinadora de Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya, tenen darrera seu una història de més de tres dècades al servei del col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual.

El que comunament en diem “món de la discapacitat” és un àmbit on s’hi aplega un món de persones molt diferents i amb necessitats també molt diferents. Però tenen una cosa en comú totes elles: són persones més dependents que la majoria i, per tant, amb més necessitat d’ajuda que la majoria. Segons xifres de l’ Organització Mundial de la Salud (OMS), s’estima que el 15% de la població mundial està composta per persones amb discapacitat. En altres temps –feliçment força llunyans- aquesta valuosa i necessària ajuda la prestava la família o institucions benèfiques. Poc a poc, la societat ha anat evolucionant d’un concepte de caritat cap a un concepte de drets. Els més necessitats d’una societat no se’ls ha d’ajudar per compassió sinó que se’ls ha d’ajudar perquè hi tenen dret com qualsevol altre. Si volem ser justos, inclús podríem dir que hi tenen més drets perquè les seves necessitats són majors i, en general, els seus drets es veuen conculcats massa vegades. Quan la societat, per causa de la crisi o per altres circumstàncies, es torna injusta sabeu amb qui se’n torna més i a qui toca més el rebre? Amb els més pobres, amb els discapacitats, amb els que tenen menys poder, menys influència i menys veu  per a fer-se escoltar.

No podem deixar perdre el que amb tant esforços i durant tants anys s’ha fet. Aquí podrien sortir un munt de testimonis de gent que durant anys ha treballat per aixecar un centre o per donar respostes adequades a les necessitats de tants i tants discapacitats. Per això és necessària la col·laboració de tothom en aquests moments tan delicats en què la vida i la continuïtat de molts centres penja d’un fil. Si us demanen per firmar, firmeu, si us plau! Serà un bop de mà.

WONDER (una meravella)

No sé si us sona la paraula anglesa “Wonder”. Jo, com que no sé anglès, no em sonava de res. Bé, sí: en sonava com a nom de discoteca. A Lleida i ha una famosa discoteca amb aquests nom, tot i que no hi he posat mai els peus perquè no sóc de discoteques.

Wonder –segons diu el diccionari- té unes quantes accepcions: sorpresa, admiració, meravella, pregunta… I totes aquestes coses juntes, i moltes més, són les que m’ha despertat un llibre admirable amb aquest mateix títol. Un llibre que he acabat de llegir avui, en un dia de pluja i fred que convida a no sortir de casa i posar-se a llegir ben calentet i amb música de fons, que és com m’agrada llegir a mi.

La Munda, una amiga meva, me’l va deixar perquè el llegís un dia que va venir a comprar un tercer exemplar del meu llibre. Ja me n’havia comprat un parell, però uns dies després me’n va venir a buscar un altre per fer-lo arribar a un dels meus autors més admirats, Josep Maria Espinàs, a través del seu company de caminades a qui la Munda coneix. Una agradable sorpresa per a mi, com hi ha món! Portava Wonder a les mans i em va preguntar si el coneixia. Sincerament, li vaig dir que no n’havia sentit a parlar mai. Em va dir que m’agradaria. Me’n va dir quatre paraules i me’l vaig quedar. Com us deia, l’acabo de llegir avui i voldria dir-ne quatre paraules, tot i que ja hi ha hagut molta gent que les ha dites. Molt ben dites i totes elles de forma molt positiva per al llibre i l’autora.

WONDER, com diu la portada del títol en l’edició catalana de La Campana, és una meravella. És un llibre, les excel·lències del qual corrien de boca a orella ja feia temps, però que a mi no m’havia arribat la notícia. Deu ser que visc una mica als núvols, que és una forma com una altra de viure. Alguns viuen immersos en el soroll i les corredisses, viuen amb massa feina, envoltats de molta gent i de molt moviment; altres viuen en la solitud i en el silenci de la muntanya o en una casa de pagès entaforada dins del bosc i en un contacte sa amb la naturalesa. Altres vivim una mica a la lluna i lluny de certes coses, com jo mateix. Cadascú tria el seu estil i forma de vida, les seves lectures o les seves músiques i tot és respectable. A mi m’agrada llegir i acostumo a estar assabentat dels títols literaris, però aquest m’havia passat per alt. Ara ho considero im-per-do-na-ble!!!!

Per acabar aquest apunt d’avui, només us diré que l’heu de llegir aquest llibre si encara no ho heu fet. I que és molt fàcil lectura, que pot llegir-lo un adolescent, un jove o un adult. En aquest sentit és ben transversal i segur que agradarà a tots. És un llibre molt ben escrit, que té tocs d’ humor, que a vegades és una mica dur i que toca fibres molt íntimes del cor, fa aflorar els sentiments i fa relliscar alguna llagrimeta fins i tot. Només us diré que és la història d’un nen de 10 anys que va néixer amb el síndrome de Treacher Collins, que és una malformació congènita caracteritzada per deformitats craniofacials, i que, després d’un munt d’operacions s’ha d’enfrontar amb el repte d’anar a l’escola per primera vegada. Ell, i algunes de les persones que l’envolten, ens expliquen com li va tot.

Res més. Tot i que potser arribo tard i molts de vosaltres ja l’haureu llegit, el recomano vivament de d’aquí a nens, pares, educadors, gossos i gats, a qualsevol animal que sàpiga llegir i a qualsevol ésser terrestre o extraterrestre que vulgui gaudir d’una bona lectura. No us en penedireu…

Els 3 Poders de l’ Estat en resumeixen en un: la fatal majoria absoluta del PP

 

“En España no hay Democracia porque no existe separación de poderes y sin ésta no se puede hablar de Constitución” .

Aquesta afirmació tan contundent la feia el jurista PEDRO M. GONZÁLEZ en un article titulat Separación de Poderes (I). Jo, de Dret Constitucional no en sé un borrall, però sí que tinc ulls per veure com van les coses a Espanya i com ens volen enredar constantment volent-nos fer creure que tenim democràcia i una Constitució que, en teoria, ens empara i ens fa a tots iguals. I d’això, res de res.

És al filòsof MONTESQUIEU a qui se li atribueix pròpiament l’anunci de la teoria de la divisió de poders. Per a Montesquieu el valor polític suprem era la LLIBERTAT i el seu enemic més gran era el PODER, ja que tot poder tendeix per la seva pròpia naturalesa a l’abús. Uns anys més tard, Lord Acton reafirmava aquest concepte amb la famosa frase que ha fet fortuna: “El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.

Si el poder tendeix a corrompre (cosa que podem comprovar cada dia a Espanya) la única manera que tenim de neutralitzar aquesta tendència és dividir-lo en òrgans distints i independents l’un de l’altre i buscar pesos i frens per tal de trobar el necessari equilibri que garanteixi la llibertat. Un Estat de Dret en primer lloc ha de crear les lleis que han de regir aquest Estat. Després ha de governar d’acord amb aquestes lleis i, finalment, ha de vigilar que tothom –sense excepció- compleixi les lleis que s’han creat.

Podríem dir que aquest és el principi sagrat per on s’hauria de caminar. Però, lluny d’això,  veiem constantment que els poders es barregen de tal manera i les influències d’un sobre els altres són de tal magnitud, que ningú sap exactament on som. El Govern influeix sobre els jutges, que són els que interpreten les lleis i la Constitució i qui fa i desfà segons els interessos del moment. I ja fa massa temps que els interessos dels gran partits espanyols són evidents: la Constitució no es toca (i si es toca és només quan convé i pel que convé) i les lleis serveixen per anar contra uns i a favor dels altres. És com si juguéssim un partit amb àrbitres imparcials que, per tant, ja sabem per endavant a qui afavoriran i a qui no. A Espanya la independència i la separació de poders no es veu per enlloc i en aquest moment és el PP (com en un altre moment va ser el PSOE) qui està saquejant els ciutadans més pobres, afavorint els més rics i qui està aprofitant la situació d’avantatge que li permet tirar sempre l’aigua al seu molí i treure’n beneficis de tot tipus (també econòmics i ben grossos). I tot plegat sempre a favor d’alguns i en contra d’altres ciutadans o territoris en concret…

Amb aquests principis no els cal diàleg ni res. Han construït un mur infranquejable que només es podrà trencar si perden les eleccions i queden políticament febles. Però ja es cuidaran prou –uns i altres- de blindar-se tant com puguin i fer que resulti ben difícil canviar gens ni mica un status quo que els va prou bé. Es van cuidar prou de donar molta força i molt poder als partits polítics majoritaris i no cediran aquest poder de cap de les maneres. D’això se’n pot dir democràcia? Quin mecanisme tenen les minories per trencar aquest infernal cercle viciós? Què pot fer Catalunya per tenir la llibertat que es mereix i que reclama? Aquest és el gran problema que tenim en aquest moment crucial que estem vivint. Els catalans hem arribat a un punt d’emprenyament tal, a un punt d’afartament de que ens prenguin el pèl i els quartos, que una bona majoria ha dit que ja n’hi ha PROU. Però el problema no el podrem resoldre si no anem tots junts (o, almenys, aquesta gran gran majoria de la que parlava i que tots els sondejos diuen que hi ha) i si no fem les coses ben fetes, cosa que no estic segur que sàpiguen fer els partits tal com veig que estan anant les coses.

Seria molt demanar una mica de generositat per part de tots ells, una mica més de perspectiva de futur i de mirar més el bé comú que el bé del propi partit? Així ho esperem, em sembla, la majoria de ciutadans de Catalunya. No ens defraudeu una vegada més.

“Fins aviat, gàngster”

El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d'investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.

També ha tingut temps  David Fernàndez de dir a la presidenta de la comissió, la popular Dolors Montserrat, que hauria de "defensar més als ciutadans i protegir menys els banquers". Aquesta frase m’ha recordat el que va dir no fa gaires dies el president d’Uruguai, Pepe Mujica, quan recordava que si les societats no miren de fomentar elements que assegurin la redistribució per a poder viure i sostenir-se “el funcionament de l’economia i el mercat, per si mateixos, no tindran mai en consideració les penúries dels que queden pel camí”. Aquest home té una cosa que jo considero fonamental en un governant: té la dèria d’ajudar els més dèbils. El capitalisme ferotge en el que estem instal·lats no ho té en compte això i aquest és el seu gran mal i el seu gran defecte. Si volem una societat justa hem de mirar pels més pobres i pels que més sofreixen, la majoria de vegades ni tan sols per culpa seva. El president Mujica deia: “No te preocupes mucho por los más ricos ya que ellos se arreglan solos”.

¿Què n’ha de fer la societat dels aturats, dels malalts, dels vells, dels discapacitats, dels infants sense família, etc? ¿Quins són els mecanismes, les mesures i les polítiques socials que cal implementar per tal de que no quedin persones sense cap tipus d’ajuda? Un govern i una societat que no miri pels seus membres més necessitats podem dir sense cap mena d’embut que no són justos ni equitatius i, per tant, porten el camí d’acabar malament. S’ha de crear recursos per a redistribuir la riquesa i aquest és el sentit i la finalitat última que han de tenir els impostos, que sempre han de ser més alts en els rics.

Convé, per tant, que algú els recordi als “Ratos” de torn (i personatges semblants) que no ha estat just el que han fet i que han de pagar d’alguna manera per les seves responsabilitats. Ho hauria de fer la justícia, però això no passa sempre perquè aquesta mena de gent té prou poder per a fer que els jutges mirin cap a un altre costat. Per tant, trobo bé que hi hagi algú que els recordi les coses que han fet malament i posi els punts sobre les is.