L'1dex és un diari suís. GABRIEL LAFLÈCHE és un col·laborador habitual que hi ha escrit un duríssim article titulat CATALOGNE. L'IGNOMINIE EST EN MARCHE on explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d'una manera o altra..
Clicant AQUÍ podreu llegir l'article traduït al castellà.
-----------------------
TEXT ÍNTEGRE DE L'ARTICLE
Si
un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin
seria?
Bàsicament,
l’espanyol és en l’inconscient col·lectiu, el que ha aixafat
les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer,
un soldat orgullós de les seves batalles. A més, l’espanyol,
segons ell, mai ha conegut una derrota. Algunes decepcions, si de
cas. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer
que troba la seva raó de ser a l’enfrontament, l’aniquilació de
l’altre i la humiliació del que ha sotmès. Si ell és un home, un
bou o un molí, és el mateix. Ell ha conquerit, ell és fort i
valent! Si la baralla va ser desigual, ridícula o burlesca no li
importa. El seu objectiu és mostrar la seva vàlua rebaixant
l’orgull del derrotat. I si perd una batalla? Ell mateix esborra
l’esdeveniment de la seva memòria i història. L’espanyol és un
personatge de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en
particular. Però la regió que millor s’ajusta a aquesta
descripció és Castella o el govern de Madrid. D’aquí prové
l’olor pestilent de la testosterona. No obstant això, una constant
és notable: Castro va ser gallec, Franco va ser gallec, Rajoy és
gallec, Hitler … Oh, no, no ell! Ell era austríac “Els
espanyols” són els països de la posta del sol, com deien els
romans. Seria el país on anem a fer la migdiada?, com el govern de
Madrid.
I
el català, qui és?
El
seu llegat històric el converteix en un comerciant. El fenici, el
venecià de la península Ibèrica. En primer lloc perquè el seu
dret consuetudinari d’herència el va obligar a convertir-se en un:
el dret de “l’heroi”, són només els fills grans els que
hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als cadets a
establir-se a la ciutat i convertir-se en burgesos. És a partir
d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es
torna més dens a Catalunya. Quan Castella va provocar la caiguda del
monopoli del comerç amb les Amèriques a finals del segle 18,
Catalunya es va beneficiar de l’auge econòmic. A més, el decret
de Felip V que prohibeix als catalans fer política només reforça
aquest activisme econòmic i intel·lectual.
Catalunya ha estat
una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris
de tota la conca mediterrània fan d’aquesta regió un recés de
pau per a molts pobles. Aquesta elaboració i aquestes migracions són
part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. Per
exemple: durant la inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic
que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de
Barcelona.
Llavors,
com poden coexistir dues societats, dues mentalitats tan
diametralment diferents?
Un,
jeràrquic i absolutista, en què la gent té por el poder i compleix
amb les regles, que no va viure la Revolució Industrial, que va
dirigir la Contrareforma i va ignorar la Il·lustració. I l’altre
compost per comerciants, artesans i joglars, en què el poder és
“pactisé”, que va viure la revolució del mercat i després la
Revolució Industrial, que va practicar la tolerància, va estimular
la innovació i convertir la democràcia en una realitat natural i
compartit.
El
que està succeint avui a Catalunya és el malson del conqueridor:
les persones a les quals tracta de subjugar l’estat espanyol es
resisteixen i es neguen a sotmetre. Per tant, l’estat espanyol
tracta d’aplicar les tècniques rebels que ell entén i que
funcionarien en si mateix: sotmetre a la violència i la humiliació.
La
humiliació …
Establerta
en institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de
l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta violència
insidiosa, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per
l’estat però també legalitzada per l’estat. Ara es permet als
mitjans de comunicació, polítics i gent del carrer, intimidar,
insultar i menysprear als catalans. Com en el franquisme complet. Un
temps beneït pel govern actual, ja que va permetre que tots
menyspreessin i oprimissin a l’altre de manera legal. Per obligar
als catalans diàriament a acceptar com s’han de sotmetre a la
condescendència més despectiva. En la forma del racisme més
desagradable.
Sabies
que?
En
el període franquista, es van prohibir altres idiomes que no fossin
el castellà. Quan una persona parlava una de les llengües
prohibides, català, basc, gallec, es contestava de la manera més
mal educada: “Hablame cristiano!”Aquesta història explica la
diferència entre el conquistador i el bàrbar. El mateix succeeix en
l’actualitat.
Avui,
aquest tipus de pràctica novament es permet. Segons Ramon Blázquez,
l’allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de
l’article 155 va ser programada pel govern. És persistent i
violent a la premsa, especialment en la televisió i en les xarxes
socials. Fins i tot el País Basc, va dir, durant els períodes
d’atacs terroristes més violents, no ha patit aquest tipus
d’assetjament, humiliació, insults, desqualificacions i insults.
Hi
ha dues cares en aquest torrent d’ignomínies: la primera és
frontal i primària. Aquest és l’insult i el menyspreu públic
quan escoltes Ana Rosa Quintana a dir de l’exvicepresident del
Govern català, Oriol Junqueras “capoll” o quan Eduardo Inda
qualifica l’expresident del govern català, Carles Puigdemont a
“merda”. A això se sumen tots els altaveus de dubtosa qualitat i
els diversos fòrums de discussió o d’entreteniment que
s’involucren en una cursa a l’insult i la ignomínia.
La
segona cara d’aquesta vergonya, i potser la pitjor, és la
manipulació dels mitjans. Fortament orquestrat a la premsa, articles
d’opinió, editorials i expandiu en excés en totes les agències
de notícies. Coordinat com ha de ser, el repertori anticatalà és
força unànime en els termes utilitzats: desafiament
d’independència, cop, consulta il·legal, l’adoctrinament contra
el govern central, …. La violència dels atacs, la forma descarada
es veu cada dia i la permissivitat de les autoritats a aquesta noble
causa genera moltes denúncies penals per difamació, mostra de què
manera el govern Madrid va decidir enfonsar en el menyspreu i la
humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Davant
aquest desig medieval de perdre el seu honor davant l’enemic,
reconeixem la impotència i la debilitat del govern espanyol. Mentre
fa tot el possible per matar el poble català humiliant, no s’adona
que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són
obstinats, cautelosos i resistents. Han passat tres-cents anys des
que l’espanyol va intentar doblegar-la primera vegada. Però és
ineludible: Catalunya serà independent o no ho serà. Els catalans
estan aferrats a la idea de república tant com els espanyols a la
dictadura. Els catalans saben, i especialment senten profundament en
les seves ànimes, que la seva salvació està en la independència.
No podran viure a Espanya perquè el seu govern sempre els tractarà
com una colònia. Els catalans saben que algun dia viuran, ells o els
seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors
democràtics i respecte a tots aquells que vulguin ser catalans.
I
els espanyols també ho saben …
